28/01/2017

L’hemeroteca anima Aleix Vidal a esforçar-se

5 min
Aleix Vidal va jugar la segona meitat contra la Reial Societat i va regalar a Arda Turan aquesta assistència de gol.

BarcelonaNo era qüestió de tossuderia de Luis Enrique, que Aleix Vidal hagués quedat arraconat a la grada o a la banqueta. Era exigència, era actitud, era pel bé de l’equip. I era temporal. “Aleix Vidal ha pres la raó a l’entrenador”, manifestava el tècnic fa uns dies, després que el lateral dret completés un bon partit de titular contra el Las Palmas. Abans ja havia jugat contra el Borussia Mönchengladbach en l’intranscendent duel que tancava la fase de grups de la Champions, i en l’eliminatòria de Copa davant l’Hèrcules. Diumenge a Ipurua va tancar el partit contra l’Eibar i aquest dijous va tornar a participar en la segona meitat amb la Reial Societat. Avui té molts números de jugar contra el Betis (12 h, beIN LaLiga) per donar treva a Sergi Roberto.

L’episodi amb el de Puigpelat ha quedat com una estratègia, una mena d’inversió per reconduir la conducta d’un lateral en qui el Barça confiava per cobrir la baixa d’Alves fa dos estius. Ha costat que es digués obertament quin era el punt de conflicte concret entre el tècnic i el jugador, i des de dins el vestidor tampoc han sabut explicar-ho mai prou clarament. Era una barreja entre la inèrcia d’entrenar-se per no competir que va arrossegar de la sanció de la FIFA -i que va admetre ell mateix a l’estiu- i les llacunes de concentració que el desactiven defensivament i el descarten per a segons quins partits. El cos tècnic ja sabia que havia de polir un lateral reconvertit, però s’esperava algú més intens, més predisposat del que es va trobar en algunes fases de la temporada.

Ara ja ho és? Comença a ser-ho, o té un desig real de ser-ho, si més no. L’esforç dels seus futbolistes, estiguin encertats o no, és amb el que Luis Enrique no negocia mai, i si li donen el màxim tenen cabuda a l’equip. “Als entrenadors ens encanta menjar-nos les nostres paraules. Jo sempre estic obert que qualsevol jugador que en principi no juga confirmi que em puc equivocar”. Aquesta frase del tècnic valdria per a Aleix Vidal en la situació actual, però la va verbalitzar fa tres anys, quan entrenava el Celta i va començar a donar protagonisme a Fabián Orellana, amb qui no comptava i a qui havia convidat a marxar en pretemporada.

El cas del xilè ha sigut semblant al d’Aleix Vidal, tot i que a Vigo apuntaven a un cas d’indisciplina que no s’ha reproduït amb el català -i que ha portat l’actual entrenador dels gallecs, Eduardo Berizzo, a apartar-lo de l’equip per diverses baralles-. Amb Luis Enrique, Orellana va passar de no jugar, o d’entrar uns minuts fins a la jornada 15, a ser un fix indiscutible a la segona volta. “No li agradava la meva manera de treballar, em va dir que no comptava amb mi, però jo vaig decidir quedar-me”, va explicar el protagonista en una entrevista als mitjans del club celeste. “Vaig seguir entrenant-me igual i vaig acabar convencent-lo. Ja m’havia dit que si treballava bé, potser em donaria opcions. Es va adonar que vaig millorar i em va començar a donar confiança i vaig jugar”.

I és que per a Luis Enrique, com ha predicat des que és entrenador -qualsevol entrevista que es recuperi de la seva etapa al filial ja ho anuncia-, “l’equip està per sobre de qualsevol individualitat” i la màgia del tècnic és saber integrar en l’esperit col·lectiu les particularitats dels “jugadors més especials”. El Barça ja està plagat de “jugadors especials” -no només el trident- i a Aleix Vidal no li correspon cap gamma extra. Ha de ser el complement que faci rutllar la maquinària i ha d’acceptar aquest rol. Ara està en procés de fer-ho. Com a exsevillista, i atès el rendiment i l’actitud que ha anat tenint en les últimes participacions, podria ser una de les novetats avui al Benito Villamarín. També perquè l’esquema dels andalusos des que hi ha Víctor Sánchez del Amo a la banqueta (amb tres centrals, dos carrilers i sense extrems purs) alimenta les possibilitats d’alinear un futbolista de recorregut, com ell, a la banda blaugrana.

La decisió que prengui Luis Enrique tindrà a veure amb quin perfil convé més a l’equip i quin jugador ha acumulat més mèrits durant la setmana. Ja ho va demostrar al filial blaugrana i després al Celta i al Roma. A Vigo, de fet, va viure un cas contrari al d’Orellana amb David Costas, un central que va treure del juvenil i que va fer debutar al principi de temporada. Arribat el gener, però, va quedar-se sense minuts. Al mercat d’hivern s’havia fitxat el veterà Íñigo López, i Aurtenetxe i Cabral passaven per un moment de forma tan dolç que van portar Costas de tornada al filial per buscar minuts. No era cap càstig -de fet el 2015 es va arribar a dir que havia aconsellat el seu fitxatge per al Barça B- però era una decisió purament competitiva. De rendiment.

Luis Enrique Martínez, entrenador del Barça, donant instruccions contra la Reial Societat.

Luis Enrique no sap fer-ho de cap altra manera. Té una capacitat per esprémer els futbolistes que va aprendre de Van Gaal -“Era d’aquells entrenadors que entrava al vestidor i posava en tensió tothom. Mantenia tot el grup concentrat”, va dir quan era al filial- i que l’anima a fer rotacions. A Roma va ser especialment inquiet, per culpa, també, d’un inici amb entrebancs. Això també va derivar en situacions de jugadors que van passar de comptar molt a no comptar per a res, tot el contrari de la realitat que viu ara Aleix Vidal i que manté alerta els teòrics titulars com Sergi Roberto.

De l’etapa italiana va transcendir un distanciament amb Totti que en realitat es devia, només, al fet que no el feia jugar per decret, i també van ressonar les crítiques d’un veterà com Marco Cassetti, que va dir que Luis Enrique havia sigut “arrogant” i que havia “menyspreat el futbol italià”. El defensa va concentrar la seva participació entre octubre i novembre però no va convèncer i va acabar tenint un paper molt residual.

L’altra visió del cas la donava un altre veterà, Simone Perrotta, en un reportatge al País. “A Roma no va haver-hi res d’estrany, ell mirava pel bé de l’equip i no del jugador en particular. L’error va ser que a Itàlia es jugava diferent i no estàvem preparats per al seu model”. I ho deia un jugador que des del desembre s’ho mirava tot des de la grada o la banqueta. Perquè amb l’asturià mana el rendiment. I Aleix, ara, vol manar.

stats