Publicitat
Publicitat

LLIGA DE CAMPIONS

La dolça hipoteca d’un trident

Ricard Torquemada parlava al plató de l’ARA de la dolça hipoteca que assumia la Juve amb Pirlo, pel seu talent però per la seva feblesa defensiva. Però el Barça conviu amb la dolça hipoteca d’un trident que va acabar sent molt més dolça que hipoteca, tot i que tenir-lo li hauria pogut costar molt més que l’empat quan la Juve va començar a sentir-se còmoda per superar una pressió blaugrana que es desfeia en la primera línia d’atacants. Però els tres de dalt s’acaben permetent aquests luxes de destensar la corda defensiva perquè se senten poderosos, capaços de resoldre una final que es complica. I la d’ahir es va arribar a complicar molt.

I això que havia començat sorprenentment bé. La primera relliscada, el segon mal refús i les tres primeres passades del Barça feien pensar en tot menys en una final que s’encarés ja al primer minut, quan va marcar Rakitic. L’escenari era ideal per als catalans: no calia córrer més riscos que els estrictament necessaris, perquè mitja feina ja estava feta. Era la Juve qui havia de fer un pas endavant, tard o d’hora.

Però el conjunt italià no va alterar el seu guió. Allegri va enviar a pressionar a dalt la sortida de pilota de Ter Stegen. Tévez i Morata tapaven Piqué i Mascherano, i Busquets rebia el marcatge de Vidal, l’home més avançat del rombe amb què la Juve dibuixava el seu 4-4-2 (l’única alternativa sense Chiellini). Però quan el Barça superava la primera oposició, la Juve es recollia. El replegament va intentar ser dens, acumular gent a la banda activa de pilota per dificultar, amb fins a un tres contra un, les opcions de desbordar de Neymar i Messi, però la sobrecàrrega d’efectius obria uns espais gegants a l’altre extrem, a la banda no activa. Els canvis d’orientació de l’argentí van ser letals, perquè Marchisio no arribava a l’ajuda sobre Jordi Alba o Iniesta i les possibilitats de fer un dos contra un sobre Lichtsteiner eren molt elevades. El Barça va trobar per aquest carril esquerre la seva principal font de producció del primer temps. La situació va canviar al segon, quan Messi va moure’s per la zona de Pirlo, buscant la jugada que Chiellini deia que no podia fer contra uns italians. Quan el Barça atacava més, va arribar l’1-1 que el va fer trontollar. Pirlo va aprofitar-se del destensament defensiu del trident per moure la Juve. Van arribar els errors en els salts a la pressió dels migcampistes i, en conseqüència, algun forat interior perillós. Però que ataqués la Juve també volia dir més rèplica blaugrana. I en la final de la versatilitat, va acabar sent el Barça l’equip amb més recursos. L’equip amb el dolç trident que ara no hipoteca.

PUBLICITAT
PUBLICITAT