Les dues voltes de Luis Enrique

BarcelonaEl Barça avança amb pas ferm al tram més decisiu de la temporada. Arriba eufòric, llançat, i il·lusiona. Mentre que els rivals perden peces importants per lesió, ell en va recuperant fins i tot de les que semblaven descartades per a tota la temporada, com la de Thomas Vermaelen. Les rotacions, que, per a molts, van desdibuixar els primers passos d’un equip sense onze titular fix, ara es consideren la recepta ideal que els principals adversaris van obviar perillosament. Les contundents actuacions dels últims partits, sobretot les dues eliminatòries de Champions, han consolidat les idees d’un projecte que afronta l’última recta amb opcions de títol en les tres competicions en joc. Tot és estable i lògic en el camí del Barça fins a arribar on és ara.

I un dels símptomes més clars és que l’equip s’identifica amb tots els registres que ha anat assumint durant la temporada. Sense ser el mateix Barça ara, és el mateix dels primers partits. “M’agraden tots els Barça. Reconec el meu equip quan guanya i el reconec quan perd”, va dir fa mesos Luis Enrique, quan en sala de premsa anaven desgranant les millores d’un equip que, de mica en mica, ha anat trobant el to per ser més regular. El vestidor ha sabut anar-se corregint sense perdre les bases que va situar, ben sòlidament, ja des de la pretemporada.

El doble partit

La plantilla i el cos tècnic tenen les coses tan clares que han repetit moltes decisions, fins i tot amb tres o quatre mesos de diferència. Hi ha futbolistes que són ideals per a un determinat perfil de partit, i n’hi ha d’altres que són imprescindibles per a altres partits. Aquest patró tàctic s’ha pogut identificar en les alineacions més especials de la temporada i han acabat donant fiabilitat a l’equip: l’actual Barça és especialment poderós a doble partit. Només el Màlaga, contra qui el Barça es va encallar primer a la Rosaleda en un empat sense gols i sense xuts entre els tres pals al setembre, i després amb una inquietant derrota al febrer al Camp Nou, en què també es va quedar sense marcar, ha sigut capaç de deixar-lo dos cops sense resposta. El Getafe, que va caçar un punt en un 0-0 al Coliseum, va sortir escaldat dimarts del Camp Nou amb mitja dotzena de gols encaixats. París va suposar la primera taca a l’expedient d’un Barça fins llavors imbatut, però els blaugranes van saber analitzar bé la derrota per reaccionar. En total, han passat tres cops per sobre del PSG. Els patiments del Madrigal i Mestalla a principis de curs van suavitzar-se en els següents enfrontaments a la segona volta (i en el cas dels groguets, també amb el doble partit de Copa del Rei), i tampoc l’actuació al Bernabéu contra el Madrid va quedar sense relectura en la tornada al Camp Nou. El Barça de Luis Enrique domina les segones voltes. No desaprofita les segones oportunitats, quan coneix millor els perills i té delimitats els errors. I això, a les portes de l’última eliminatòria de la temporada, la que enfrontarà els blaugranes amb el Bayern Munic, sona a garantia engrescadora -després, però, caldrà superar els invents que sempre treu del despatx Pep Guardiola.

Dominar el doble partit, però, no implica canvis gaire dràstics o sorpreses en la planificació dels partits. De fet, el Barça no n’ha fet tants en molts dels dobles enfrontaments amb els rivals més difícils. La visió que fa el departament d’anàlisi és tan freda i aïllada que arriba a conclusions paral·leles a la jornada 2 o a la 20. Per exemple, Rafinha ha sigut l’escollit en els quatre duels contra el Vila-real (els dos de Lliga i els dos de Copa), i també ha semblat que reunia les característiques ideals d’energia defensiva, recorregut i desequilibri ofensiu per enfrontar-se al Celta de Vigo, tant en la primera volta al Camp Nou com en la segona a Balaídos. No és casualitat. Com tampoc ho és que Pedro hagi repetit contra el Llevant i l’Almeria. El perfil mòbil, de desmarcatges a l’espai i esforç en la pressió, ha equilibrat la tripleta d’atac contra aquests dos rivals. La presència selectiva de Xavi Hernández, present en escenaris com contra el Rayo Vallecano i el Granada, també demostren coherència de criteris a l’hora de programar les alineacions.

El mateix experiment

Les rotacions encara continuen i segueixen convertint en un exercici d’intuïció endevinar l’onze de cada jornada. Però entre les substitucions pròpies per mantenir les cames fresques i en tensió partit rere partit, hi ha decisions que no es negocien quan arriba un matx clau. El del València ho era, allà i a Barcelona. I Luis Enrique va apostar, tant a Mestalla com al Camp Nou, pel mig del camp de més contenció que podia alinear. Va ubicar Mascherano de migcentre i va avançar lleugerament la posició de Busquets per fer-lo assumir el rol d’interior que habitualment desenvolupa Rakitic. La necessitat de ser sòlids contra un equip tan vertical, ràpid i agressiu com el de Nuno pràcticament obligava a aquesta decisió, que es va repetir entre finals de novembre i mitjans d’abril, encara que l’equip fos un altre en acabar el 2014 que el que és actualment. Contra els xe, a part de la tripleta d’atac i un habitual com Alves, també repetien els centrals (eren imprescindibles les cames del francès Mathieu i la clarividència de Gerard Piqué) i Xavi, requisit organitzatiu.

També són significatives altres decisions com repetir una línia defensiva com s’ha fet contra el Sevilla i l’Espanyol, o apostar per Sergi Roberto per a determinats partits de perfil baix, com l’Eibar i el Llevant, tant en el primer cicle de partits com en el segon. L’equip ha anat matisant-se a través de retocs constants, de petites variants que l’han fet optimitzar el seu joc exterior (per exemple, l’exhibició contra l’Espanyol i el Getafe demostra una millor lectura dels partits en què el rival regala les bandes a l’equip blaugrana), l’han fet ser més compacte en l’anada i vinguda (a Balaídos, per exemple, es va jugar menys estirat que en el duel de la primera volta) o li han reordenat la posició dels seus davanters (amb els interiors movent-se més per dins o més oberts per compensar el que feien Messi i Neymar). Però l’estructura base de joc, amb alineació de luxe memoritzada o alineacions variables, sempre ha sigut clara.

Dinàmica ascendent

El convenciment amb què juga l’equip és ara tan alt que les dades de la segona volta han millorat considerablement els bons números que ja s’acumulaven del primer cicle. Després de 19 jornades, el Barça era segon amb 44 punts, 48 gols a favor i només 9 d’encaixats. Ara, i a falta de quatre partits per disputar, l’equip ja ha sumat 40 punts (podria fer-ne 52), ha marcat 49 gols i n’ha rebut 10.

Ja en la seva etapa a Vigo, Luis Enrique va exhibir un millor rendiment ben arrencada la temporada, després d’uns primers mesos més irregulars mentre durava el procés d’ensenyament del seu model als jugadors. Va tancar la primera volta amb 19 punts, 23 gols a favor i 31 en contra, i va repetir el mateix cicle gairebé doblant les dades de puntuació: 30 punts, 26 gols a favor i 23 en contra. A més, va arrencar la segona volta amb una ratxa de cinc jornades sense perdre (de la 21 a la 25) i va acabar el campionat amb més força que ningú, amb quatre triomfs seguits de la 34 a la 37 jornada, per quedar-se a les portes de classificar-se per jugar les competicions europees.

Ara, amb el Barça, Luis Enrique va decidit a repetir l’esprint final que l’equip està allargant des del punt d’inflexió que va marcar la derrota a Anoeta, amb les posteriors sacsejades internes arran de l’absència de Leo Messi en l’entrenament de portes obertes al Miniestadi. Una única derrota i un empat és el bagatge des d’aquell 4 de gener. I una dada que desplega fe a les portes d’un final de curs amb aires d’eliminatòria: només contra el Màlaga s’ha repetit ensopegada; en la resta de duels, l’equip sempre ha trobat respostes. Perquè, si a la primera volta no se’n surt, se’n surt a la segona.