Una final molt Luis Enrique, resum d’un any mogut

Enviada Especial A BerlínGerard Piqué tenia clar quin era el seu pla després de guanyar la final: “Emborratxar-me, nen”, deia amb un immens somriure i molta sinceritat als periodistes que l’aturaven a la zona mixta. “Al gener semblava que s’acabava tot i hem fet uns últims cinc mesos espectaculars”, va afegir, com si en una frase pogués resumir tots els esforços de l’any. Ho va fer parcialment, de fet. En la seva afirmació s’hi amaga una veritat contundent, la ratxa imparable de l’equip des de la desfeta d’Anoeta, punt d’inflexió anímic del vestidor, però s’hi insinua, també, una reivindicació dels primers mesos de competició. L’eufòria per un final de campanya històric, amb la consecució del triplet, ha escombrat sota la taula els primers passos del projecte de Luis Enrique. Però el tècnic asturià avisava des del començament que les notes, les valoracions, s’haurien de fer quan tot acabés. Ell i el seu staff sabien que s’estaven movent coses, que darrere de les rotacions que emprenyaven els amants de l’onze de gala, darrere dels dies més verticals, dels dies d’antiga essència, dels dies de descontrol, dels dies de contraatacs que guanyen partits, hi havia les bases d’un futur equip campió. Un equip que, a Berlín, va resumir-se. Tot l’any en una final.

El valor de Rakitic

Que el primer gol de l’Olympiastadion fos del croat va tenir un valor simbòlic interessant. L’ex del Sevilla era una de les apostes de Luis Enrique i Andoni Zubizarreta per reforçar una línia de l’equip que, especialment amb Martino, havia transmès sensació de vulnerabilitat, de ja no poder sostenir l’únic pla de manar amb la possessió. Necessitava oxigen, necessitava més recorregut, necessitava feina fosca. I tot això és el que ha aportat Rakitic, una de les peces més exigides a la pissarra de l’entrenador. L’inici de campanya del ros andalús va ser espectacular. Es va adaptar ràpidament a un mig del camp on la seva essència recent de mitjapunta al Pizjuán no acabava d’encaixar i es diluïa en funcions més aviat de pivot. Però Rakitic va saber conviure amb els elogis inicials del Camp Nou i amb la posterior sensació que no tenia prou qualitat per moure l’equip. Per ser Xavi.

A Berlín tampoc ho va haver de ser (ho va ser Iniesta, qui més cops l’ha substituït). Ubicat a la dreta, va fer el que se li ha reclamat des del juliol o, més concretament, des que Messi s’ha consolidat a la banda. Va haver de compensar els moviments cap a dins de l’argentí, va repartir-se ruptures en profunditat i obertures a la línia amb Alves, per fer que el Barça tingués sempre l’estructura d’atac que li permetés defensar, després, sobre segur. La presència de Rakitic va minimitzar el perill que hauria pogut ser Pogba per a aquell sector. Era una de les cartes que diferenciaven el Barça de Luis Enrique dels altres Barça. I dissabte va ser un factor determinant.

Confiar en els tres de dalt

“Vaig venir al Barça, precisament, per poder aconseguir títols com aquest”, deia, feliç, Luis Suárez camí de l’autocar. “Tenim un dels atacs amb més talent de la història”, afegia Piqué. I aquest va ser un altre dels valors incalculables que expliquen el Juve-Barça de Berlín. La proposta agressiva dels italians va morir al primer minut, en la primera jugada de combinació realment bona del seu rival. Els següents minuts van ser un inevitable xoc amb la realitat: la pissarra d’Allegri marcava més valentia de la que els defenses, amenaçats per un trident intimidatori, podien traslladar al camp. Neymar va fer recular Lichtsteiner, Suárez fixava els centrals i els enfonsava tot sol, i Messi reunia les faltes més dures per evidenciar la impotència piemontesa.

I, quan pitjor estava l’equip, tenir-los a dalt, encara que fos despenjats, reservats per a alguna cavalcada definitiva, va obrir la porta de l’èxit. “Sabíem que la que tinguessin, la ficarien”, explicava Piqué, recordant el patiment quan la Juve va inquietar més. Si el Barça va arribar a Berlín va ser pel poder del trident més golejador de la història -del club i del futbol modern-, que havien resolt les eliminatòries anteriors, i a qui la resta de companys fan més fàcil la feina.

Saber patir

Aquest ser un grup, ser una pinya, era una de les garanties que Luis Enrique tenia més clares. Per això va fer rotacions al primer tram de la temporada, perquè volia implicar tot el vestidor. Que tothom se sentís important, capaç de sortir a Berlín a resoldre una final, si calia. Aquest esperit col·lectiu va sumar-se a la capacitat immensa de sacrifici del grup. Defensivament, aquest Barça ha sabut patir més que cap altre, ha sabut resistir els moments en què el rival el fa recular. És una de les millores més evidents respecte als cursos anteriors, quan l’equip no era capaç de mantenir aquest nivell sense pilota durant prou minuts. Si no arriba a ser per aquesta nova habilitat del grup, la Champions contra la Juve hauria pogut tenir un final molt diferent. Fins i tot Neymar, ja amb l’1-2, va baixar per cobrir les pujades del seu lateral, en un gest no tan fàcil d’aconseguir en un crac.

L’estratègia

El Barça de Luis Enrique ha sigut, durant tot l’any, un equip extremadament competitiu. “Haurem de ser forts en totes les facetes del joc”, insistia el tècnic una vegada i una altra, sense menysprear cap aspecte del joc. Volia un equip que ataqués bé, que tragués bé la pilota, però també un equip que pogués jugar en llarg, córrer a la contra, fer diagonals. I que dominés les àrees en les accions a pilota aturada. Ni tan sols el poder aeri de la Juve va inquietar el Barça a la final, com tampoc havia passat contra el City o el PSG. De fet, les primeres jugades ofensives van ser rematades. Especialment interessant va ser l’assistència rasa de Rakitic a la frontal de l’àrea. L’equip ha treballat aquest aspecte a consciència. Durant tot l’any. I s’ha sentit poderós per desencallar partits des d’aquí però, sobretot, de no perdre’ls. A Berlín va ser una fortalesa més, com ho ha sigut durant tot l’any.

Un punt de ràbia

Crit de ràbia, una carrera agònica cap a no se sap on més enllà de l’àrea tècnica, fre, gir i una abraçada. Dues. Mil. Plenes d’energia, condensant tots els mesos de reunir-se en un despatx a revisar partits, a ajustar entrenaments, a bolcar dades en documents. Luis Enrique va ser el sac d’emocions que sempre ha sigut, com a jugador, en les celebracions dels gols del seu Barça a la final. L’esquena dels seus col·laboradors, que van anar baixant la rampa dels vestidors a l’autocar amb una barreja entre concentració (encara, sí, encara) i satisfacció, no cabia als seus braços quan va acabar el partit. Tampoc hi havia prou metres de gespa per caminar a l’estadi, quan tot ja s’havia cridat i celebrat amb els jugadors. El tècnic asturià va ser aclamat per l’afició, durant el partit i al final, però l’èxit més gran de l’entrenador blaugrana potser serà haver traslladat aquesta agressivitat als seus jugadors. La passió amb què va jugar l’equip tenia molt d’ell. Tenia el seu caràcter. El Barça de Berlín va ser un equip orgullós, tallant, seriós i sacrificat. Treballador, crític, visceral. Ambiciós, pràctic i decidit. Com el seu tècnic. Com durant tot l’any.