Publicitat
Publicitat

BARÇA

Fer recular un rival que es resisteix

La Reial comença relativament amunt però sucumbeix a l’atac blaugrana

Va costar. Va costar encarrilar el triomf i rematar-lo, però l’actuació del Barça contra la Reial Societat va ser sòbria i intensa, molt bona, tenint en compte el desgast del Bayern (i que es va traduir en cinc canvis en l’onze titular, entre els quals tot el mig del camp). L’ambició de Moyes, situant les línies força avançades, va obligar a treure inicialment la versió més a l’espai d’un Barça que, demostrant maduresa, va gestionar els metres sense desfer-se. Va saber fallar ocasions, tornar-les a buscar. Va saber fer recular el seu rival. I va saber tenir-lo esperançat, sense espantar-se ni tremolar.

Bloc d’equip alt

Les intencions inicials dels visitants van ser més agressives que a l’anada. Moyes va apostar per un replegament mitjà que incomodava el Barça un pèl més en fase inicial del que potser s’havia esperat. El Barça va veure’s obligat a jugar a l’espai, a buscar connexions més directes amb la seva zona avançada. Els primers desmarcatges a l’espai van ser directament de Messi o Neymar, però, amb el pas dels minuts, l’equip va trobar alternatives amb la incorporació dels laterals, entrant des de segona línia. També Rafinha va provar-ho, però sense insistir-hi gaire. El Barça no volia abusar d’aquest joc directe al qual semblava abocar-lo el rival. No volia entrar en aquesta guerra, conscient que el podia trencar, que el portaria a una verticalitat excessiva poc convenient.

A través de les pujades dels laterals, la Reial va anar esquerdant-se i, exigida en les ajudes defensives, va haver de descuidar algun marcatge. En aquest moment, quan a Granero o Prieto se’ls acumulava la feina perseguint Alves o Adriano, apareixien Neymar o Messi per dins. Tots dos, sobretot el brasiler, van tenir un bon grapat de recepcions entre línies molt productives.

Ocasió. Ocasió. Ocasió. Una mà de Rulli. Una altra. El Barça va anar sotmetent el seu rival de tal manera que la Reial va haver d’ajustar el seu plantejament. Moyes no volia, però no li va quedar més remei que anar reculant metres. El bloc d’equip visitant ja no era tan fresc i ambiciós, ja no ocupava la zona central, era més a prop de l’àrea. Ja començava a ser realista.

Mantenir la intensitat

El Barça no va deixar que el ritme de joc baixés, que s’aturés la intensitat amb què l’equip havia anat acomodant-se el partit. La pressió sobre la pèrdua va continuar sent immediata, precisa i agressiva, per anul·lar qualsevol rèplica basca. Bravo va començar a intervenir en la segona meitat, i amb un parell de sortides a la cobertura o blocatge en centrades laterals. Ni tan sols havia d’aturar xuts.

Però van anar passant els minuts, la Reial va fer un pas endavant i el Barça va perdre part de l’ordre posicional que tenia. Els atacs van passar a ser més una jugada individual que una conseqüència d’una acció col·lectiva. El paper d’Alves i Adriano era menor, també la capacitat del mig del camp d’empènyer endavant. S’havia deixat en mans d’alguna transició més oberta la sentència, i la Reial esgotava les seves opcions en alguna recuperació si agafava el Barça desorganitzat. En aquest escenari, Pedro va ser el tercer cartutx -també s’escalfava Sergi Roberto-, i ell va inventar la tranquil·litat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT