Publicitat
Publicitat

ANÀLISI TÈCNICA

Messi, el talent indomable que s’escapa de la pissarra

La maduresa amb què gestiona els seus esforços, amb què selecciona els seus moviments, és gegant. No hi ha pissarra que encaixi això

Per què Leo Messi, de cop i volta, apareix i destrossa un partit? Què fa que el crac argentí, en un partit en què no troba les aparicions decisives que desitja, acabi inventant-se el context que l’afavoreix? Com llegeix el joc, què intueix, què adapta en cada escenari per passar de desactivat a transcendental? Ho havia anunciat Pep Guardiola en la prèvia, que era “imparable”, que cap sistema defensiu podria frenar el seu talent, i el de Santpedor ho va patir en primera persona. De manera abrupta, cruel, imprevisible.

Perquè és així com es mou Messi. Fins i tot aquesta versió actual de l’argentí, la que mira de ser protagonista molt més enllà del remat, la que vol influir en totes les fases del joc -alhora al mig del camp, a tocar del pic de l’àrea o entre el central i el lateral-, encara viu esquitxada per la sensació de ser-hi o no ser-hi en determinats moments. Són coses de la intuïció, d’aquest olfacte natural que li fa sentir que val la pena un esprint -per pressionar o anar al remat-, quan anteriorment se n’havia censurat uns quants. La maduresa amb què gestiona els seus esforços, amb què selecciona els seus moviments, és gegant. No hi ha pissarra que encaixi això.

La feina de Luis Enrique s’ha centrat, justament, a encaixar-hi tota la resta, la que sí que pot controlar, i a la qual ha demanat complicitat. Els tècnics han admès sempre que es busca “compensar” els espais que Messi ocupa o desocupa. Rakitic i Alves, essencials dimecres, estan constantment adaptant la seva posició i el seu recorregut per mantenir l’ordre posicional que necessita l’equip. Més oberts, més tancats, més en curt, més en llarg. Sempre en funció de Messi. Suárez també admetia que li cedia el centre de l’atac no per ordre de banqueta, sinó per la improvisació de l’argentí.

En alguns partits s’ha evidenciat la necessitat de Messi de canviar el guió del matx quan el rival l’havia desactivat. De massa obert, passava a ocupar espais interiors. De massa ofegat entre els centrals, buscava oxigen més a prop de la banda. Si l’equip no fluïa des del darrere, baixava a remoure les coses com un organitzador més. El canvi era visible, era evident, es podia analitzar.

Dimecres contra el Bayern, Messi no va canviar res. No de manera descarada. Va intentar rebre en les mateixes zones en la primera part i en la segona. De fet, va tocar menys pilotes en el segon temps, que és quan va esclatar. Però va poder trobar les determinants ben encarat a porteria, en un moment de més desgast del rival, i potser de desatenció defensiva involuntària. Messi no és només talent indomable. És un avís cruel per a la resta de terrestres: s’ha d’estar sempre alerta.