Publicitat
Publicitat

Un vell monòleg i una conversa agradable

L'autogol de Piqué anima el Milan a atacar i beneficia un Barça que agraeix els espais

Monòleg sí. Però conversa, millor. El joc del Barça ve de ser tan monopolitzador de la pilota que sovint sembla que només hi hagi un equip sobre el terreny de joc. Transicions nul·les o anul·lades de seguida. Un atac-i-gol etern. El partit és un monòleg d'uns que tenen la pilota i que pràcticament mai la perden. Alves recordava en la prèvia que l'equip juga com juga, entre altres coses, perquè el rival ve al Camp Nou a defensar-se.

És el que va voler fer el Milan fins que un autogol de Piqué a les portes del descans el va obligar a rescatar del calaix algun pla d'atac. El recurs va ser Balotelli, que es va emparellar en punta amb Kaká i va tirar endavant el Milan. L'amenaça va acabar sent una sort per al Barça, perquè li va donar els espais que el replegament inicial italià li havia pres. El duel va deixar de ser una classe magistral per ser un partit de futbol. Amb anades i vingudes. Amb preguntes i respostes. Una conversa distreta i oberta. Una conversa -gairebé un debat- que aquest Barça actual accepta amb naturalitat, aferrat al talent vertical de les seves tres puntes. El Barça-Milan d'ahir va ser com un cafè entre dos coneguts que arrenca amb aquell "Com va, això?"per compromís que només contesta un i que acaba amb les confessions sinceres i desinhibides de tots dos.

El mur costa cada dia més

Contra la passivitat esperada del Milan a l'inici, el Barça va plantejar l'atac posicional de sempre i el va executar amb un grau de frescor força bo. Ritme alt de circulació de la pilota, equilibri en el pes de cada banda i profunditat selectiva. L'activació d'Alves per la dreta va tornar a ser el millor oxigen i el brasiler va poder funcionar com una punta del triangle amb Xavi i Messi, que iniciava allà els eslàloms cap a la frontal. Per l'esquerra, Adriano empenyia per dins Iniesta cap a Neymar.

El Milan era un embut davant de l'àrea. Amb xuts, centrades a l'àrea i conduccions directes, els blaugranes van anar rondant el gol, tot i que amb poca contundència. No era fàcil. Pocs espais. Moltes cames. Qualsevol intent de guanyar metres a l'esquena quedava limitat, malgrat la feina impagable dels desmarcatges insistents d'Alexis, Neymar i, fins i tot, de Messi.

Però va ser en l'intercanvi de paraules -i cops- on el Barça va trobar el que buscava. L'aire per a Messi, desbocat al contraatac. L'estabilitat blaugrana va tornar a necessitar Song al costat de Busquets. Com el dia del Madrid.