28/06/2017

El ventre de la generositat

3 min
El ventre de la generositat

Acabo de veure la sèrie The handmaid’s tale, l’adaptació de la novel·la de Margaret Atwood. Cada vegada que la recomano (perquè la recomano molt, molt) aviso: pot generar ansietat, crea molt desassossec i és una ficció relativa. Com la de George Orwell amb la seva 1984.

La distopia creada per Atwood converteix les dones fèrtils en esclaves. Serveixen a la societat perquè poden tenir fills o filles. El món ha quedat sec i són peces preuades. Presoneres fecundades pels marits de les dones estèrils en una cerimònia tan visualment impactant com obscena. En una teocràcia dominada per la manca de natalitat, troben una solució extrema que ja s’ha trobat en altres ocasions al llarg de la història real. L’esclavatge. El sotmetiment. Despullar les persones de qualsevol tria possible. L’amenaça a través de la violència i de la mort. El règim talibà no és ficció. Com sempre en les utopies i en les distopies, es parteix d’una realitat per exagerar-la descarnadament. Atwood va escriure la novel·la als anys 80. Ara som cada vegada més a prop d’una realitat esgarrifosa. La podem tocar amb les mans. La podem desviar. Però pot desaparèixer en el seu vessant més indigne? “Com hem pogut arribar fins aquí?”, es pregunta la June, la protagonista de The handmaid’s tale.

Ciutadans ha registrat una llei a l’estat espanyol perquè el fenomen dels ventres de lloguer o de la maternitat subrogada (el llenguatge...) es reguli per evitar màfies. Proposen que s’accepti si és un “acte de generositat”. Albert Rivera es pregunta: “Qui som nosaltres per impedir que la gent creï una família?” La resposta és: “Nosaltres no som ningú”. Els taronges donen suport al PP a tort i a dret i miren de desmarcar-se’n apostant pel que ells consideren la modernitat. El que seria modern és desplegar un arsenal d’esforços per evitar més morts de dones. On són les propostes? ¿Per què no qüestiona Ciutadans que aquesta pràctica es pot llegir com una nova manera de menystenir la dona com a ésser humà? ¿No pot generar, el ventre de lloguer, més violència cap a les dones? Se n’ha de parlar. I tant. S’ha d’obrir el meló per evitar nous abusos. Ciutadans no vol prohibir. Això no. Molt bé. Com les protegim si aquest “acte de generositat” és ple de riscos? Quina mena de contractes signem que permeten no acceptar el nounat si ve defectuós, com un paquet esmicolat? A mi hi ha coses que no em quadren. Em perdo en la llibertat de la política de poder decidir sobre els nostres cossos i en la resistència a fer un món molt més igualitari. Ah, quin déu traïdor va evitar que els homes parissin i va fer que aquests tipus de conflictes caiguessin només sobre nostre?

Estem parlant de mercaderies i enaltim el concepte de família. Ara mateix hi ha dones que han trobat una sortida a la seva necessitat econòmica encara que pateixin les conseqüències derivades d’aquesta necessitat. Què més es pot comprar amb diners? Potser seria més fàcil acceptar les inclemències de la naturalesa quan ens nega desitjos que no són drets. No hem solucionat la prostitució, el tràfic de persones, i obrim una altra via en la qual el cos de la dona, novament, es paga. Per altres dones. Per homes. Per qui pagui. Ah, no, que és un “acte de generositat”. Tenen raó. Les dones som lliures de fer amb el nostre cos el que bonament ens plagui. Encara que a mi em sembli traumàtic, absurd, dolorós i reprovable. Encara que a mi em sembli un pas més cap a The handmaid’s tale.

Frenem un moment per pensar? Preguntem-nos si per encaixar hem de complir una sèrie de requisits encara que no en tinguem la capacitat. No podem jutjar les dones que decideixen tenir fills per a altres. No podem culpar sinó els mafiosos i els criminals. Però per una banda idealitzem la maternitat i, per l’altra, la dona és encara un objecte. Dones contenidor. Al final ens llençaran el vidre a dins perquè el reciclem. Que no sigui massa tard. Que no ens passi com a la June i ens preguntem: “Com hem pogut arribar fins aquí?”

stats