Publicitat
Publicitat

Lliçons d'una parella d'allò més improbable

Aquesta és la història d'una aliança molt poc probable: la d'una mare, empresària i rica, i una prostituta, traficant de drogues, que van acabar salvant-se l'una a l'altra. L'escenari resulta igual d'improbable i esperançador. Fa deu anys, Colòmbia era un país devastat per la guerra civil i el narcotràfic. Un dels problemes més greus que hi havia era la gran diferència entre rics i pobres, i com les elits del país intentaven aïllar-se de la pobresa construint murs altíssims amb filferro d'arç per protegir els seus dominis.

Contra tot pronòstic, però, aquesta mentalitat ha començat a canviar, i els Estats Units i la resta del món n'haurien de prendre exemple. Colòmbia comença a guanyar estabilitat i a recuperar-se, fins al punt que Cartagena, una de les ciutats més boniques de tot Amèrica, amb els seus carrers de llambordes i les antigues muralles colonials, s'ha convertit en una de les destinacions turístiques més populars.

Evidentment, Colòmbia encara arrossega problemes molt greus, ja que la guerra civil ha derivat en una terrible violència entre bandes als barris marginals de les ciutats. En una de les meves visites, els que hi vivien em van advertir que si me n'anava a fer una volta pel barri no en tornaria viu. El progrés és, doncs, notable, però encara avui incomplet.

A Colòmbia, Catalina Escobar era una d'aquestes persones amb èxit. Era rica, bonica, havia estudiat als Estats Units i dirigia una empresa de comerç internacional. Tenia una família perfecta i un fill preciós de 17 mesos, el Juan Felipe.

Aleshores, un dia de l'any 2000, Escobar va rebre una trucada devastadora: el Juan Felipe havia caigut pel balcó d'un vuitè pis i no havia sobreviscut.

Escobar es va enfonsar en el dolor i la pena, i se sentia encara pitjor quan pensava en una cosa que havia succeït uns dies abans i no es podia treure del cap. Escobar havia anat com a voluntària a un hospital, i allà havia conegut una mare adolescent el fill de la qual havia mort perquè ella no podia permetre's pagar els poc més de 20 euros que costava la medecina que necessitava.

"Els duia a la butxaca", va pensar Escobar, que es va veure desolada per una revelació: als barris més pobres, la mort d'un infant era un fet habitual. Al final, va ser capaç de canalitzar el seu dolor i empatia i va crear la Fundación Juan Felipe Gómez Escobar, per honrar la memòria del seu fill i ajudar les mares adolescents de Cartagena a sortir del cercle de pobresa en què es veuen immerses.

La fundació d'Escobar ajuda noies de barris marginals que volen millorar la seva situació, els ofereix assessorament, educació, formació professional i assistència mèdica, i les ajuda a cuidar els seus fills. L'objectiu és proveir-les de recursos perquè aconsegueixin una feina estable i s'obrin camí cap a la classe mitjana.

El programa resulta realment transformador per a joves com Yurleidys Peñaloza, que va créixer en un barri pobre. És llesta i forta i té molta empenta. Peñaloza explica que, quan tenia set anys, un dels seus familiars va començar a violar-la. Dos anys més tard, va anar a una comissaria i va dir als agents que volia denunciar un membre de la seva família. L'examen mèdic va corroborar l'acusació de violació i el familiar va ser empresonat.

Però allò no va posar fi a la pressió de la pobresa. Uns anys més tard, la seva mare necessitava un tractament mèdic de 300 euros per sobreviure.

"Vaig pensar que, de totes maneres, ja havia perdut. Ja havia passat per allò i res no m'importava mentre pogués salvar la meva mare", explica Peñaloza. Així que, amb només 12 anys, va deixar l'escola i va començar a prostituir-se. A partir d'aquí, el proxeneta que l'explotava va obligar-la a traficar amb drogues. Peñaloza guanyava més de 200 euros per cada bossa de cocaïna o marihuana que transportava d'una ciutat colombiana a una altra.

Durant un d'aquests viatges, ella i la noia que l'acompanyava, la Katarina, van haver de llençar una bossa de 10 quilograms de cocaïna perquè la policia les perseguia. En assabentar-se'n, els traficants van enrabiar-se, van matar la Katarina d'un tret i van torturar Peñaloza amb vares de ferro roent. Encara en té les cicatrius.

Peñaloza va haver de començar de zero. Ara era una adolescent de 14 anys, exprostituta i extraficant de drogues que tornava a l'escola, i va acabar trobant un lloc a la Fundación Juan Felipe, on ha rebut assessorament i tractament mèdic i s'ha format per poder treballar en restaurants de luxe. Avui dia fa pràctiques com a cambrera en un cafè molt elegant (on em va servir un caputxino quan hi vaig anar a veure-la).

Sembla, doncs, que Peñazola ha pogut sortir del cercle de pobresa on va néixer i créixer, gràcies al seu esforç i a Catalina Escobar. Mentrestant, Escobar també ha trobat el seu propi camí per deixar enrere el patiment, treballant amb les noies d'aquests barris marginals. "És la meva teràpia", admet.

Colòmbia també ha emprès un nou rumb. Hi ha diverses raons per afirmar-ho, incloent-hi les polítiques iniciades per l'expresident colombià Álvaro Uribe. Una altra de les raons és que les elits del país s'han adonat que no poden aïllar-se totalment de la pobresa. La classe rica del país va començar a sufragar un impost de seguretat destinat a millorar la vigilància policial, i nombroses fundacions comencen a aparèixer per fer front als reptes socials (si bé és cert que, en alguns casos, serveixen d'excusa per blanquejar diners).

Així doncs, cal felicitar Escobar per convertir una tragèdia en una inspiració, i també per recordar-nos que, al final, rics i pobres formen part del mateix bàndol i tenen l'obligació d'ajudar-se els uns als altres.