04/10/2011

Els banquers i els revolucionaris

3 min

The New York TimesDesprés de voltar el món -del Caire al Marroc- per cobrir les protestes d'aquest any, informar de l'últim aixecament va ser fàcil: hi vaig anar en metro. El moviment Ocupa Wall Street ha aconseguit el control d'un parc al districte financer de Manhattan i l'ha convertit en un camp revolucionari. Centenars de joves hi coregen eslògans contra els bancsters o els magnats empresarials. Ocupa Wall Street va passar en un primer moment com una broma, però després d'un parell de setmanes s'està guanyant l'atenció.

Vaig tuitejar que la protesta em recordava la plaça Tahrir del Caire i això va fer aixecar les celles a més d'un. És cert, aquí no hi ha bales i el moviment no vol fer caure cap dictador. Però hi ha la mateixa cohort de joves alienats i el mateix ús intel·ligent de Twitter i altres xarxes socials per reclutar més gent. I, per sobre de tot, hi ha el mateix ambient de frustració juvenil respecte al sistema polític i econòmic, que consideren espatllat, corrupte i insensible, que no dóna explicacions a ningú.

Els manifestants són molt bons a internet i impressiona la seva organització. Però on el moviment falla és en les demandes: realment no en tenen cap. Els participants persegueixen causes que sovint són quixotesques, com la que demana de treure dels bitllets de 20 dòlars la imatge del que va ser president dels EUA a principis del segle XIX, Andrew Jackson, per la seva brutalitat contra els indis.

Els bancs: bons o dolents?

No comparteixo els sentiments antimercat de la majoria de manifestants. Els bancs són institucions inestimables que, quan funcionen bé, mouen el capital cap on fa falta i augmenten el nivell de vida. Però també és cert que l'especulació no només dispara els beneficis dels bancs els anys bons sinó també els riscos per a tothom quan les coses no van bé. En efecte, els bancs socialitzen els riscos i privatitzen els beneficis.

Hem vist que amb una regulació inadequada, els bancs "massa grans per caure" poden torpedinar l'interès públic més que preservar-lo -i els últims anys els bancs han fet el que han volgut-. És indignant veure que els banquers que van ser rescatats pels contribuents ara es queixen de les regulacions per evitar que torni a passar. I és important que els manifestants posin l'accent en les desigualtats creixents: ¿a tothom li sembla bé que un 1 per cent dels nord-americans tinguin la mateixa riquesa que el 90 per cent?

Així és que els que vulguin canalitzar la seva frustració indefinida cap a demandes pràctiques, tot seguit apunto diferents idees.

1. Imposar una taxa sobre les transaccions financeres. Podria ser una taxa modesta en els intercanvis financers modelada segons les idees de James Tobin, un economista nord-americà que va guanyar el premi Nobel. La intenció és rebaixar els moviments especulatius que creen una volatilitat perillosa. Europa s'està movent cap a una taxa de transaccions financeres, però l'administració Obama s'hi està resistint, cosa que és una mostra de la seva deferència respecte a Wall Street.

2. Acabar amb els mecanismes abusius de reducció d'impostos que permeten als més rics pagar molt poc fent passar el seu sou com un guany del capital.

3. Protegir els grans bancs d'ells mateixos. Això vol dir tirar endavant amb els requeriments de Basilea III i adoptar la Regla de Volcker per limitar la capacitat dels bancs de fer inversions especulatives de risc.

Gran part dels eslògans dels manifestants són bastant simples, però també ho és l'argumentari de Wall Street. I si una colla de joves reivindicatius posen una dosi de responsabilitat i equitat als nostre sistema financer, benvinguts siguin.

stats