Publicitat
Publicitat

La incertesa de les finances públiques

Les últimes dades facilitades pel Banc d’Espanya permeten constatar que l’economia espanyola està patint una desacceleració després de més d’un any d’experimentar una fase d’expansió. Així, en el tercer trimestre d’aquest any el PIB espanyol ha crescut un 0,8%, enfront de l’1% del segon trimestre i del 0,9% del primer.

Si bé el Banc d’Espanya manté les seves previsions de creixement per al 2015 (3,1%) i el 2016 (2,7%), adverteix que s’ha incrementat la incertesa a causa del deteriorament de l’economia mundial. L’FMI ja ha advertit que el 2016 el creixement mundial serà més baix que el d’aquest any. Les causes provenen principalment de l’alentiment de l’economia xinesa i de la caiguda dels preus de les primeres matèries, que perjudica els països productors i emergents, com ara el Brasil i Rússia.

En conseqüència, el Banc d’Espanya considera que el sector exterior tindrà un comportament negatiu, i basa les seves previsions de creixement de l’economia espanyola en el bon comportament de la demanda interna per l’augment de l’ocupació, la baixada de preus i impostos, i la millora de les condicions de finançament gràcies als baixos interessos.

Però la pregunta és si tot això es consolidarà. Han augmentat els riscos que aquest escenari no es compleixi. Hi ha incertesa. Fiar-ho tot al creixement de la demanda interna té riscos. El creixement només es consolidarà quan es basi no en l’augment del consum sinó en el de la inversió i la productivitat.

L’escenari descrit pot tenir conseqüències en les finances públiques. En la mesura que l’increment d’ocupació no sigui l’esperat, el creixement de l’IRPF pot ser menor. També si el consum creix menys del previst se’n ressentirà la recaptació de l’IVA. A més a més, la reforma de l’impost de societats és molt segur que condueixi a una disminució dels ingressos per aquest impost. En aquest sentit, les previsions d’ingressos que conté el projecte de pressupostos generals de l’Estat (PGE) són massa optimistes si es tenen en compte les qüestions esmentades.

Així mateix, on hi poden haver tensions financeres és en el sistema de la Seguretat Social. Ho va advertir la setmana passada l’Airef (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal), un ens creat pel govern espanyol per vetllar per la sostenibilitat de les finances públiques. No sembla plausible que les cotitzacions creixin a una taxa del 6,7% com preveuen els PGE per al 2016. La baixa inflació i la devaluació interna que ha afectat els salaris disminueix la recaptació per cotitzacions, que no es veu compensada per les xifres favorables d’ocupació i afiliació. Així, la taxa de creixement que estan tenint enguany les cotitzacions ja és molt inferior a la prevista en els PGE del 2015, i el mateix passarà el 2016.

Aquest comportament agreujarà la davallada del Fons de Reserva de la Seguretat Social en pocs anys a causa de la crisi, ja que s’està utilitzant per cobrir els dèficits del sistema de pensions. Aquest Fons ha passat de tenir un valor de 66.815 milions d’euros el 2011 a 41.634 a finals del 2014.

Totes les qüestions anteriorment apuntades dificultaran que es compleixi l’objectiu de dèficit recomanat per la Unió Europea a Espanya. La UE assigna el nivell de dèficit global de tot el sector públic, i el govern espanyol el distribueix entre els diferents nivells d’administració pública.

Aquest any és possible que l’administració central compleixi l’objectiu de dèficit, establert en el 2,9% del PIB, però no pas l’administració de la Seguretat Social, on és del 0,6%. El compliment es fa encara més difícil per al 2016, quan els objectius són del 2,2% i del 0,3% del PIB, respectivament.

Aquesta conjuntura també fa més difícil que el govern espanyol relaxi els objectius de dèficit de les administracions territorials, en particular el de les comunitats autònomes, si no és que les eleccions generals porten a la Moncloa un govern que canviï l’actual política fiscal territorial. És sabut que el govern espanyol ha aconseguit reduir el dèficit públic a costa de les administracions territorials, a les quals assigna uns objectius pràcticament impossibles de complir. Si aquest any l’objectiu de dèficit de les autonomies ja és excessivament reduït, del 0,7% del PIB, l’any vinent encara és pitjor, d’un 0,3%.

La Generalitat de Catalunya, malgrat haver fet un gran esforç per reduir el nivell de dèficit públic, ha incomplert reiteradament els objectius establerts, ja que en cas contrari hauria posat seriosament en perill l’estat del benestar. El president Mas deia fa pocs dies que havien “desobeït” l’Estat no complint els nivells de dèficit imposats pel govern espanyol. Crec que el nou govern català que es formi pròximament haurà de seguir “desobeint”, si es vol garantir un nivell de serveis públics adequat i de qualitat per als ciutadans catalans.

El problema per al nou govern de la Generalitat serà com finançar aquest dèficit, ja que el sistema de finançament autonòmic i la política del govern espanyol, amb accions com ara l’anul·lació de l’impost sobre dipòsits bancaris, ofega reiteradament les seves finances. Per tant, se seguirà donant la paradoxa que la Generalitat haurà de seguir finançant-se a través del FLA, ja que no té accés als mercats. És a dir, part dels impostos que paguen els catalans els hauran de recuperar mitjançant aquest sistema que depèn de la voluntat política del govern que ocupa la Moncloa.

Per tant, cada vegada és més necessari que, com més aviat millor, el govern de Catalunya pugui deixar de dependre del govern espanyol i abandonar les polítiques de retallades que li han imposat. I això vol dir poder desconnectar-se de l’estat espanyol i proclamar la independència de Catalunya.