Publicitat
Publicitat

La represa econòmica i la Generalitat

Els indicadors sobre l’economia espanyola són esperançadors en la mesura que mostren una tendència positiva. El 2014 el PIB va créixer un 1,4%, i els analistes preveuen creixements de l’ordre del 2,5% per al 2015. Aquest increment ha anat acompanyat del de l’ocupació, amb una taxa del 2,5%.

On més s’ha fet efectiu és en el sector industrial, ja que la seva ocupació ha crescut el doble de ràpid que la mitjana del mercat laboral. La bona marxa del sector empresarial es posa de manifest en els augments experimentats per la seva producció, per la inversió en béns d’equip, que creix per primera vegada després de la crisi, i per la xifra de negocis.

D’altra banda, també hi ha signes de millora en la demanda interna. El consum familiar ha crescut un 3,3% durant l’últim trimestre del 2014, i la inversió en el sector de la construcció, un 2,4%. Aquests factors han provocat un increment en la compra d’automòbils i en el consum de ciment, respectivament.

Pel que fa a Catalunya, les dades també són positives. El 2014 el PIB va créixer un 1,5% i la demanda interna un 2,6%, després de cinc anys de baixades continuades.

El govern espanyol presumeix d’aquesta recuperació econòmica i l’atribueix a les seves polítiques i reformes estructurals. No s’han d’oblidar, però, dues qüestions. La primera és que l’executiu espanyol està de sort, perquè hi ha una sèrie de factors externs que contribueixen favorablement a la recuperació: la caiguda del preu del petroli i dels preus en general, els baixos tipus d’interès que són conseqüència de l’actuació del Banc Central Europeu (BCE), i l’enfonsament de l’euro, que a més a més afavoreix la política del BCE. La segona qüestió que cal no oblidar és que al costat d’aquests signes de recuperació econòmica, l’economia espanyola encara presenta factors preocupants: els elevats deutes públic i privat, que continuen creixent, i el fet que sembla que l’augment en el consum privat es torna a fer acudint al crèdit. També cal tenir present el baix nivell de la competitivitat i de la productivitat, i l’alta taxa d’atur.

Amb tot, el que sí que és previsible és que enguany la recuperació econòmica incrementi els ingressos impositius i ajudi a disminuir el dèficit públic. Així, la millora en la producció i l’ocupació augmentarà els beneficis empresarials i la renda de les famílies, incrementant -per tant- els ingressos de l’impost de societats i l’impost sobre la renda de les persones físiques. Per la seva banda, el creixement del consum es traduirà en uns ingressos més alts a través de l’IVA i els impostos sobre consums específics.

Ara bé, aquest augment de la recaptació impositiva de forma immediata només beneficiarà la Hisenda del govern central. Així doncs, malgrat que la Generalitat de Catalunya rep el 50% del rendiment de l’impost sobre la renda i de l’IVA, i el 58% del dels impostos especials, els increments de recaptació provinents d’aquestes figures impositives durant el 2015 no beneficiaran les arques autonòmiques, sinó que s’haurà d’esperar dos anys. Aquest fet és rellevant si es té en compte que els ingressos dels impostos mencionats representen quasi el 50% dels recursos de l’administració de la Generalitat.

Tot això és conseqüència del sistema existent de recaptació centralitzada d’aquests impostos i de com es traspassen els seus ingressos a les autonomies. Aquests tributs són administrats per l’Agència Estatal d’Administració Tributària, i no pas per l’Agència Tributària de Catalunya, que només recapta impostos de menor capacitat recaptatòria com l’impost sobre transmissions patrimonials o l’impost sobre successions i donacions. Així, l’Estat traspassa els recursos dels tributs mencionats a la Generalitat fent bestretes basant-se en el que preveu que recaptin. Les bestretes són independents de l’evolució real de la recaptació fiscal. Això vol dir que si els ingressos impositius creixen més que la previsió feta pel govern espanyol, les bestretes no es modifiquen. I sembla que això és el que passarà aquest any, com ja ha passat en part el 2014. La Generalitat només podrà gaudir del creixement impositiu d’aquí dos anys, quan es liquidi i es tanqui definitivament el corresponent exercici pressupostari. En canvi, si disposés d’Hisenda pròpia això no passaria, ja que la Generalitat administraria aquests impostos i podria gaudir de forma immediata de la seva evolució positiva.

Així mateix, aquest augment d’ingressos fiscals de què gaudirà el govern central facilitarà que pugui complir l’objectiu de dèficit públic que té fixat per enguany, que és del 3,5% del PIB. Aquest fet justificaria que relaxés el que té establert per a les autonomies, només del 0,7% del PIB. No obstant, no és previsible que ho faci donada la política autonòmica que exerceix el govern central, cada vegada més recentralitzadora i de menyspreu cap als governs autonòmics.

Amb aquestes condicions i el mal sistema de finançament autonòmic és impossible complir els nivells de dèficit públic que fixa el govern central per a les autonomies, malgrat el que digui el ministre Montoro. El 2014 la Generalitat ha acabat amb un dèficit del 2,58% del PIB, segons el govern espanyol, quan l’objectiu era de l’1%. Pel que fa al 2015, l’objectiu encara és més difícil d’assolir, ja que és del 0,7%.

La solució tampoc es troba reformant el sistema de finançament autonòmic. Ja he manifestat en anteriors articles el perquè. Per això, no tinc cap esperança en la reforma autonòmica que promet fer el govern central després de les eleccions municipals. L’única solució per a Catalunya és tenir una Hisenda pròpia, i la millor manera d’aconseguir-la és ser un estat independent.