Publicitat
Publicitat

La ventafocs de l’administració

Davant les imminents eleccions municipals, sento molts candidats a les alcaldies exposar els seus programes de govern. El ventall de propostes a realitzar és molt ampli. Tant poden prometre el foment de l’ocupació com que faran polítiques redistributives contra la pobresa o que milloraran l’enllumenat i la neteja dels carrers.

Moltes de les polítiques anunciades no són obligatòries, és a dir, no estan vinculades a serveis que obligatòriament han de prestar els municipis. És la denominada despesa municipal no obligatòria, que a Catalunya, segons els estudis fets per la professora Maite Vilalta, s’ha quantificat que representa un 30% del total de la despesa municipal.

Els serveis prestats de manera no obligatòria són fonamentalment culturals (un 23%), com ara programes per promoure i difondre la cultura, promocionar l’esport o protegir el patrimoni. Després vénen els serveis de seguretat i protecció civil (un 20%), d’educació (un 11%, sobretot guarderies i conservatoris de música) i de promoció social (un 10%), on destaca la promoció de l’ocupació. Aquests serveis no sempre es fan en suplència d’una altra administració. Només al voltant d’una tercera part de la despesa no obligatòria és supletòria, i es tracta fonamentalment de despeses en educació i sanitat vinculades a competències autonòmiques.

Per què té lloc aquesta àmplia oferta de serveis municipals per sobre de la que la llei marca com a obligatoris? Primer, perquè el ciutadà formula la seva demanda de serveis més essencials al municipi en la mesura que es tracta de l’administració més accessible per la seva proximitat, i no pas perquè desconegui quina administració és la responsable dels diferents serveis. Així, en una recent enquesta del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques), la majoria de ciutadans atribuïen correctament als municipis els serveis que els corresponen. Segon, perquè els candidats a alcaldes volen satisfer la demanda dels seus ciutadans, ja que saben que l’administració municipal té una gran incidència sobre el benestar de la ciutadania. Segons l’enquesta esmentada, el 80,7% dels enquestats coincidien a considerar que les decisions del seu ajuntament influïen molt o bastant en el seu benestar i el de la seva família. Un percentatge que no se situava gaire per sota dels que atorgaven aquesta incidència a les decisions dels governs central i autonòmic, un 89,1% i 86,7%, respectivament.

En aquest context, els alcaldables no semblen possibles futurs responsables d’un nivell d’administració que es pot considerar la ventafocs de l’administració pública. Així, malgrat la gran aportació que els governs locals fan al benestar col·lectiu, tenen el mateix pes relatiu que fa 35 anys, a l’inici del procés de descentralització cap a les autonomies. Només gestionen l’11% del total de la despesa pública de l’estat espanyol, enfront del 15% d’Alemanya, del 17% de Canadà, del 22% de Suïssa o del 26% dels EUA, tots estats amb tres nivells de govern com l’espanyol.

Així mateix, les administracions locals són les que han fet l’ajust més potent. Segons un recent estudi elaborat per la Fundació BBVA i per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (Ivie), del 2009 al 2013 la despesa social dels ajuntaments es va reduir en un 30,2%, enfront d’un 15% de les autonomies i d’un 3,6% de l’Estat.

D’altra banda, actualment l’administració local és l’únic nivell de govern que considerat globalment presenta superàvit. Cal recordar, però, que segons els objectius de dèficit públic establerts pel programa d’estabilitat pressupostària els governs locals no poden incórrer en dèficit. D’acord amb les xifres facilitades pel govern espanyol, l’any passat van tenir un superàvit del 0,53% del PIB. Tampoc contribueixen a l’endeutament públic, amb un volum de deute del 3,6% del PIB el 2014, quan el total de deute públic espanyol representa el 97,7% del PIB. Per tant, no arriben ni a ser responsables d’un 4% del total de l’endeutament.

Finalment, els municipis tenen un sistema de finançament que fa temps que s’ha declarat obsolet i insuficient, i pateixen la llei de racionalitat i sostenibilitat de l’administració local feta pel govern espanyol que va entrar en vigor el 2014. Aquesta llei no resol els problemes reals de l’administració local, entre els quals destaquen la seva organització territorial i el seu finançament, i té com a obsessió l’estabilitat pressupostària, una qüestió que no és el problema central dels governs municipals com hem vist, llevat d’algunes excepcions. A més, amb l’excusa d’aconseguir l’estabilitat pressupostària la llei recentralitza competències.

Per tant, és urgent la reforma del finançament local, però malgrat que fa anys que es parla d’aquesta necessitat, el govern espanyol no la té a l’agenda. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya dóna cert marge a la Generalitat per regular en matèria de governs locals. Així, hi ha un projecte de llei sobre governs locals encallat al Parlament i hi ha a l’agenda una llei de finances locals catalana. No obstant això, l’encotillament que representa la legislació espanyola no facilita que amb la legislació catalana es pugui resoldre el problema. Aquí trobem un altre argument per desvincular-nos de l’estat espanyol com més aviat millor.