TRIBUNA OBERTA
Opinió 03/09/2016

Macaronèsia

3 min

He tingut tres experiències de visites a illes de la Macaronèsia portuguesa: el 1985 i el 2006 en una de les dues més grans i, alhora, la més propera a Portugal i, aquest estiu, en una de més petita i més llunyana. Tot venint de les Balears, dels 402 humans per km2 d’aquest darrer agost, l’experiència comparada i els records m’han fet reflexionar sobre un tema que, a les nostres illes, és recurrent cada estiu de rècords d’afluència com el d’enguany: d’on venim?, on som?, on anem?...

L’any 1985, l’illa que vaig visitar acabava d’entrar a la UE (com les Balears) i, per tant, la política europea encara no s’hi havia fet palesa. En tractar-se d’una illa volcànica, força cònica, recordo com les seves pregones valls transversals al litoral solcaven els vessants costaners per on discorria la carretera que contornejava l’illa. Cada vegada que s’entrava en una nova vall, sobtadament, ens topàvem amb una exhibició paisatgística, sempre diferent de l’anterior, un autèntic espectacle sorpresa rere sorpresa.

Vint-i-un anys més tard d’aquella primera visita, el 2006, aquella illa s’havia transformat força, ja feia 20 anys que la bombardejaven amb projectes d’infraestructures subvencionades amb fons europeus, més encara que altres regions per mor de la seva condició de regió ultraperifèrica. Aquella successió de valls i crestes tan diverses i espectaculars, ara s’havia convertit en una monòtona i avorrida successió pont-túnel-pont-túnel-pont-túnel... La urbanització hi havia crescut, les franquícies s’hi havien implantat i el camp s’hi començava a veure abandonat...

Enguany, com deia, he tornat a la Macaronèsia portuguesa, però a una illa més petita i més llunyana i, la veritat, tot i que no he vist el que vaig veure el 1985 a la més grossa i propera al continent, no hi he trobat el decebedor paisatge del 2006. Què hi he trobat? Doncs moltes coses que en illes com les Balears de cada vegada se’ns fa més difícil trobar-hi. Us n’enumero un grapadet de referides als comerços i al paisatge. Als bars i restaurants hi abundaven les fotos antigues (en blanc i negre) de la zona; pòsters de peixos amb el nom local; la TV encesa sense que ningú la miràs; estovalles de paper; parets enrajolades; visitants i locals compartint restaurants; visitants progres (normalment espanyols) a la cerca d’autenticitat i fugint d’illes ‘saturades’; carta de postres a tot color en paper lluent i, a mà, a l’apartat “altres postres”, els de la casa (boníssims); cambrers molts simpàtics; aire condicionat que no acaba de funcionar; absència de franquícies; població local sense mirar el mòbil i xerrant; ni rastre de decoradors... fora dels comerços, un paisatge amb molt poques ferides: alguns, pocs, ports esportius amb llocs buits i sense fondejos a fora; un espai rural que, vist des de Mallorca, qualificaríem de molt ben cuidat i, sobretot, sense tancaments que aturin el pas als caminants; miradors amb molts pocs turistes; balnearis costaners (la roca volcànica no afavoreix les platges) mig buits; pobles sense circumval·lació; carreteres sense vehicles i encara menys turistes (als ulls d’un mallorquí); mínima diferenciació social, a jutjar pel paisatge urbà de les principals poblacions; absència de pidolaires; i, sobretot, molta visualització de la cosa pública (berenadors, vigilants de platja, itineraris perfectament assenyalats, aparcaments... sense concessions privades que ho explotin). En no haver envaït el territori l’allau d’activitat privada d’escala continental, allò públic semblava que, encara, se’n sortia prou bé...

Què ens trobarem en aquesta illa d’aquí a 21 anys si hi tornam? Doncs no ho sé, però si segueix el rumb de tantes illes turistitzades, sens dubte trobarem cosa diferent. Els fills i néts dels ramaders i dels que nedaven joiosament als ports (sí, sí, als ports) segurament ja viuran en algun dels blocs de pisos que s’hauran construït expressament per als nadius i per als immigrants que arribaran a l’illa; i, als afores, hi hauran aparegut urbanitzacions de luxe que barraran el pas a excursionistes i ramaders. De fet, ja vaig veure una indicació que conduïa a un camp de golf i algun xalet luxós de disseny modern, segur que no pertanyien a ramaders macaronèsics...

stats