24/02/2011

Parem l'altra galta, encara?

3 min

Ara fa unes setmanes, Walther von Plettenberg, director de la Cámara de Comercio Alemana para España, amb seu a Madrid, va explicitar el perjudici que l'existència del català produïa a les empreses alemanyes aquí instal·lades. Menys català i més negoci, venia a dir. El tema va causar algun marrameu i no gaire cosa més, si no fos que els diputats de Solidaritat Catalana per la Independència li van trametre una missiva (en castellà, però sense ometre la independència) convidant-lo a una trobada per "intercanviar opinions". Vet aquí que el senyor Von Plettenberg respon amb un prolix e-mail en el qual afirma que allò del català és només un petitíssim problema (algun mitjà de Madrid devia magnificar la qüestió), que el pitjor és la paperassa a què obliga l'administració autonòmica, dit en general i no pas per Catalunya. I reclama "unitat de mercat", que és un binomi molt estimat per la dreta espanyola i el senyor Rajoy en particular.

La unitat de mercat significa que el mercat mana sobre qualsevol altra consideració i que, davant el mercat, que s'apartin les criatures. És clar, l'evolució del capitalisme, que té elements certament positius (com per exemple necessitar compradors amb poder adquisitiu, és a dir, amb sous i benestar), ara requereix mercats globals. I perquè tothom consumeixi el mateix, cal que tothom tingui les mateixes apetències; per tant, la diversitat cultural molesta. El senyor Von Plettenberg, per exemple, diu que haver d'etiquetar en llengües cooficials, quan tothom entén el castellà, és una nosa (com s'empelta, aquesta gent, de l'argumentació dominant a la Castellana!). La diversitat molesta perquè trenca amb el mercat global que ho fa tot tan fàcil: per això és benvinguda l'occidentalització de la Xina. I la globalització de les tapes. Parlar llengües és una llauna, perquè les llengües sostenen identitat: consumidors no unificats. El mercat mana per damunt de la sensibilitat, com una piconadora.

La gràcia, però, és que en el patracol-enquesta que aquest senyor tramet a Solidaritat, on els directors generals es queixen tant, a la pàgina 10 apareix un sublim mapa d'Espanya on consta que a Catalunya hi ha 390 empreses alemanyes i a Extremadura una. Darrere nostre hi ha Madrid amb 279, després el País Basc (també peculiar) amb 54 i aleshores ja ve la catàstrofe castellana: 25 Aragó, 15 Andalusia i baixant. València n'ostenta 57. Si la llengua pròpia suscita "perplexitat", com diu el personatge, el mercat català sembla arreglar-ho molt bé, malgrat que constata que els professionals joves no dominen prou el castellà (suposo que no els ha sentit parlar en català!). En resum: tenim un senyor prepotent que no sent cap empatia per la cultura del lloc on opera comercialment. D'això se'n diu indiferència colonial.

Anem un moment a la següent agressió al patrimoni cultural dels catalans, que és la censura a les emissions de TV3 al País Valencià. Trobo sospitós que es digués poc que l'excusa del senyor Camps la hi dóna el govern espanyol, que encara no ha arreglat el tema del múltiplex, malgrat que dos ministres catalans se'n van ocupar, els senyors Montilla i Clos. La segona qüestió és que no ens ve gens d'aquí. L'agressió és tan general que València s'assembla perillosament a Perpinyà, i parlo de les capitals respectives, perquè les llengües es perden a les capitals. Es tracta de bombardeig conceptual, de prestigi, d'escola, de tradició, de manca de compromís de la societat; es tracta també d'aquesta "burgesia" provinciana, donada a un nou-riquisme que s'assembla molt al que va generar el franquisme: corrupció, submissió a Madrid i aquiescència a la ideologia que permet millor fer la viu-viu. L'ostentació quincallera ja és gust personal.

La reacció catalana ha estat sempre tèbia, perquè la ben nodrida suspicàcia valenciana fa que sigui difícil ficar-hi cullerada. Diem però no fem. Em sembla més interessant la joint venture d'interessos que representa FerrMed -lobi que defensa el Corredor Mediterrani- que els escarafalls davant aquest intent reeixit a trossejar la llengua i empetitir el mercat. Cada cop en som menys: també podríem parlar de les Illes. La batalla l'està guanyant Espanya i la guanya perquè la batalla no surt de casa, la cultura catalana no existeix en el món. Perquè l'amic Von Plettenberg, que deu ser educadíssim, la considera una merda inconsistent. Dit d'una altra manera, Barcelona, capdavantera de la projecció internacional, no projecta Catalunya i menys la cultura del país. Almenys fins avui.

Tanmateix, tot llegint l'ARA de diumenge, que és on aquest tema rebotia, tenia la certesa que el camí de sortida està obert: opinió rere opinió, la independència era l'únic postulat, fins i tot en algú que encara en dubta, com Joan Majó. Si vénen ganes de dir: ep, que no s'hi cap! Ja hi som tots! És clar que hi és la intel·lectualitat -l' smart power - i la base social. Qui no ha arribat encara al club? La majoria política. No sé què més estan esperant.

stats