El veritable moment de Barcelona com a capital política de Catalunya vindrà arran de les eleccions municipals, que seran altament significatives. En primer lloc, per la necessitat de simbolitzar al món el procés de sobirania nacional. En segon lloc, perquè es tracta de tancar definitivament l’imaginari de la Barcelona maragallista, un projecte brillant en l’origen, molt exitós, que ha anat degenerant en la indefinició actual. Defensar avui el maragallisme, com ha fet algun candidat, és com defensar el pacte constitucional del 1978: un acord ja caducat, un projecte extemporani i sense benzina. Ni la ciutat ni el context són els mateixos. I no és sobrer recordar que el maragallisme va renunciar a la tradició republicana -i del nacionalisme cultural- d’una Barcelona capital de Catalunya per assumir la tradició porciolista de la Barcelona autista en relació al país, però dotada d’una gran ambició política i cultural. La Barcelona desarrelada, en definitiva, que avui ja no té lloc.
L’alcalde Trias ha esperat molts anys per liderar la ciutat però hem de convenir que hi ha deixat, de moment, poca empremta. Xavier Trias és un home empàtic i pragmàtic, lligat de mans per la seva escassa majoria, que el duu a pactes no sempre volguts i no sempre innocus. Però sobretot ha estat un alcalde de continuïtat, incapaç de treure la ciutat del carril acomodatici (i ja declinant) en el qual la va deixar un Jordi Hereu obedient al partit i sense idees pròpies. No cal tenir pensades enlluernadores o genials per governar Barcelona, però la ciutat necessita un projecte contundent. És curiós com, tot i tenir petites bones idees, iniciatives parcials que en cada terreny han fet el fet, la imatge que ens dóna Xavier Trias és que Barcelona està encallada en la rutina mercantilista, que produeix guanys tangibles però empobreix conceptualment la ciutat. Això és la revisió dels plans d’usos de barris molt assetjats pel turisme, la multiplicació de les terrasses (i per tant de les voreres), la desprotecció del comerç i tants altres gestos que ens mostren una ciutat aliena al nucli central de preocupacions dels ciutadans, dels ciutadans com a força política. Per no parlar de l’error de Can Vies.
Al costat d’això, emergeix la figura de l’alcalde dialogant i ben intencionat, sincerament preocupat pel benestar de les persones, que fa mans i mànigues per aconseguir aguantar equipaments o dotar barris de nous al·licients. I la smart city del regidor Antoni Vives, que ha aconseguit èxits internacionals i que és el model de gestió inapel·lable per a les ciutats del futur. Però la ciutat és, precisament, un artefacte molt complex, en què les peces individualment no sumen si no hi ha un discurs coherent, un relat. Un relat que tingui, sobretot, base cultural. Creativitat. Barcelona ha naufragat en l’estructuració -que era urgent, després d’un govern ultraintervencionista- d’uns circuits culturals alternatius i oberts als creadors de base que poguessin oferir una reflexió (preguntes potser sense resposta) sobre la crisi, la nova política i el país del futur. Una cultura que existeix però que no es veu. Ens hem mantingut en els mateixos escenaris i els mateixos llenguatges que arrosseguem des de fa dècades. El talent de la ciutat no consta al món, quan Barcelona n’hauria de ser aparador privilegiat i imbatible.
Alhora, la crisi posa sobre la taula la necessitat de recrear les polítiques socials, amb l’advertència que ni l’indispensable suport a les persones ni la nova participació en si mateixa són projectes de ciutat. El fet que hàgim passat en pocs mesos de parlar de les elits de Robinson a citar la desigualtat de Piketty demostra com és de poc profunda la reflexió sobre aquests temes, com és d’automàtica i reiterativa. El repte de Barcelona són les idees, la interpretació del món, la recreació d’un model de convivència fet des de baix. Si tenim un país nou per fer, la capital n’haurà de ser el laboratori. Avui la ciutat està prou desballestada per rutines massa materials, massa presoneres d’interessos no sempre legítims. Tenim la sensació que no en portem les regnes, que les coses s’escapen. Hem de tornar a fer -com va fer el maragallisme- una Barcelona que marqui pautes internacionals sobre com han de ser les ciutats del segle XXI, perquè així serà la millor ambaixada per al país lliure que construirem. Això, amb un govern municipal que requerirà pactes tan sòlids i compromesos com dinàmics i imaginatius. Gran repte per a un gran moment històric.
