27/01/2013

El Big Deal d'Obama

4 min

THE NEW YORK TIMESEl dia que el president Barack Obama va firmar la llei de la reforma sanitària, el vicepresident, un eufòric Joe Biden, va afirmar, en una frase que s'ha fet famosa, que la reforma era "un Big Deal de l'hòs...", tot i que va dir la paraula sencera. I tenia raó.

De fet, suggereixo que es faci servir aquesta expressió per descriure l'administració Obama en el seu conjunt. Roosevelt va tenir el New Deal; doncs Obama té el Big Deal. No ha fet tot el que els seus seguidors volien i, de vegades, semblava molt dubtosa la supervivència de les coses que ha fet. Però si els progressistes miren on som ara, al començament de la segona legislatura, descobriran que tenen motius per estar molt contents (amb unes certes reserves).

Penseu sobretot en tres àmbits: l'atenció sanitària, la desigualtat i la reforma financera.

La reforma sanitària és, com apuntava Biden, l'element fonamental del Big Deal. Els progressistes han intentat aconseguir, des de l'època de Harry Truman, alguna mena d'assegurança mèdica universal: per fi se n'han sortit.

Sí, és veritat, no és la reforma sanitària que molts voldrien. En comptes d'oferir una cobertura sanitària a tothom ampliant el Medicare a tots els ciutadans, hem construït un mecanisme complicadíssim de regulacions i subsidis que serà més car que un sistema públic i que deixarà desatesa molta més gent.

Però és el que era possible donada la realitat política: el poder de la indústria asseguradora i el rebuig als canvis generalitzat entre els votants amb una bona assegurança. I l'experiència de l'assistència sanitària de Romney, el Romneycare, a Massachusetts -ei!, és un moment fantàstic per a la ironia- demostra que un sistema així és realment viable i pot oferir als nord-americans una immensa millora pel que fa a seguretat mèdica i financera.

¿I la desigualtat? En aquest punt, em sap greu dir-ho, el Big Deal és a una gran distància del New Deal. Igual que Franklin Delano Roosevelt, Obama va arribar al poder en un país caracteritzat per grans diferències d'ingressos i riquesa. Però mentre que el New Deal va tenir un impacte revolucionari perquè va potenciar la formació de treballadors i va crear així una societat de classe mitjana que ha durat 40 anys, el Big Deal s'ha limitat a adoptar unes quantes mesures menors.

Dit això, la reforma sanitària representarà una substancial ajuda per a la meitat menys adinerada de contribuents; una ajuda pagada en gran part pels nous impostos que recauen sobre la franja de l'1% constituïda pels multimilionaris, alhora que el pacte per l' abisme fiscal preveu una pujada encara superior dels tributs dels rics. En general, els multimilionaris de l'1% veuran com la seva renda baixa aproximadament un 6% després de pagar els impostos; per al 0,1% de dalt de tot l'impacte s'elevarà fins al 9% aproximadament. Es corregirà així només una petita part de l'enorme redistribució que des del 1980 s'ha produït en favor dels rics, però no és una cosa banal.

Finalment, tenim la reforma financera. Sovint es menysprea la llei de reforma financera Dodd-Frank, titllada d'ineficaç. Per descomptat, no és la mena de canvi espectacular de règim que hauríem desitjat després que uns banquers descontrolats posessin l'economia mundial contra les cordes.

De tota manera, si la ràbia dels plutòcrates vol dir alguna cosa, la reforma no és tan ineficaç com tot això. I a Wall Street sempre aposten pel que creuen que els convé més. Per exemple, el 2008 els fons d'inversió lliure (hedge funds ) van apostar per Obama, però el 2012 van donar tres quartes parts dels diners als republicans (i els han perdut).

En definitiva, doncs, el Big Deal ha estat un negoci bastant bo. Però ¿durarà el que s'ha aconseguit?

En guanyar la reelecció, Obama ja ha superat la pitjor amenaça per al seu llegat. Però George W. Bush va guanyar la reelecció, una victòria proclamada a tort i a dret com el preludi de l'arribada d'una permanent majoria conservadora. Així doncs, ¿el moment de glòria d'Obama serà igual de fugaç? No ho crec. D'una banda, les principals iniciatives del Big Deal ja s'han convertit en lleis. En això és diferent el cas de Bush, que no va intentar privatitzar la Seguretat Social fins al segon mandat, i va resultar que guanyar unes eleccions convocades en el context d'una guerra i en les quals es presentava com el defensor de la nació contra els terroristes no li va donar l'autoritat necessària per desmantellar un programa molt popular.

I hi ha una altra diferència: l'agenda del Big Deal és força popular, i serà més popular encara quan l'Obamacare entri en vigor i la gent s'adoni dels beneficis reals que comporta i quan vegin que no envien l'àvia als tribunals de la mort, com deia Sarah Palin.

Finalment, els progressistes tenen el vent demogràfic i cultural a favor. La dreta ha prosperat durant dècades a base d'explotar les diferències racials i socials, però aquesta estratègia se'ls ha girat en contra, a mesura que el nostre país esdevenia cada vegada més divers i progressista en qüestions socials.

Ara bé, res del que acabo de dir s'ha d'interpretar com una base per a l'autosuficiència dels sectors progressistes. Els plutòcrates potser han perdut un partit, però encara conserven la riquesa i la influència que els dóna en un sistema polític mogut pels diners. Mentrestant, els detractors del dèficit (finançats en gran part per aquests mateixos plutòcrates) encara intenten intimidar Obama perquè retalli les polítiques socials.

Així doncs, la història no s'ha acabat ni de bon tros. De tota manera, potser els progressistes -un grup sempre neguitós- volen oblidar-se breument de l'ansietat i assaborir les seves victòries, que, tot i ser limitades, també són reals.

stats