23/12/2011

Podria caure la Xina?

4 min

Pensem en el següent panorama: el creixement recent s'ha basat en un boom de la construcció alimentat per un creixement dels preus en el sector immobiliari que mostra tots els signes d'una bombolla; hi ha hagut un ràpid creixement del crèdit, en gran mesura amb la intervenció no pas de la banca tradicional sinó d'una banca desregulada (una banca a l'ombra), no subjecta al control estatal i sense l'empara de les garanties estatals. Ara la bombolla està punxant i hi ha raons de pes per témer una crisi econòmica i financera.

¿Estic descrivint el Japó de les acaballes de la dècada dels vuitanta? ¿O estic descrivint els Estats Units l'any 2007? Podria ser qualsevol dels dos, però de fet em refereixo a la Xina, que està emergint com un nou punt perillós en una economia mundial que, realment, l'última cosa que necessita en aquests moments és això.

He defugit entrar en consideracions sobre la situació xinesa, en part, perquè és molt difícil saber què hi passa realment. Cal considerar totes les estadístiques econòmiques com una modalitat particularment avorrida de la ciència-ficció, però les xifres de la Xina són encara més fictícies que la majoria. Hauria de dirigir-me als especialistes en la situació real de la Xina, però no n'hi ha dos que donin la mateixa versió dels fets.

Malgrat això, fins i tot les dades oficials són preocupants, i les notícies recents són prou dramàtiques per fer sonar les alarmes.

El que més sobtava de l'economia xinesa dels últims deu anys és el fet que el consum interior, tot i créixer, ho feia per sota del creixement general: la despesa dels consumidors és només aproximadament el 35% del PIB, si fa no fa la meitat del percentatge dels Estats Units.

Així doncs: qui compra els béns i serveis produïts per la Xina? Bé, en part la resposta és que ho fem nosaltres. A mesura que la participació del consum intern en l'economia davallava, la Xina passava a dependre del superàvit comercial per mantenir la producció industrial. Però des de l'òptica xinesa, el fet més destacat té a veure amb la inversió, que ha assolit el nivell de la meitat del PIB.

La pregunta evident és: si la demanda dels consumidors és relativament feble, què ha provocat aquesta inversió? I la resposta, en bona mesura, és que l'expansió està força basada en una bombolla immobiliària creixent. D'ençà de l'any 2000, la inversió immobiliària ha doblat aproximadament la seva participació en el PIB i és la causa de més de la meitat de l'increment general de la inversió. I cal pensar que gran part de la resta de l'increment prové de les empreses que han crescut per proveir la pròspera indústria de la construcció.

Sabem del cert que es tracta d'una bombolla immobiliària? En mostra tots els indicis: no només l'increment dels preus, sinó també aquella mena de febre especulativa que malauradament ja coneixem per la nostra experiència de no fa gaires anys (pensem en el litoral de Florida).

Encara hi ha un altre paral·lelisme amb el cas dels Estats Units: el crèdit s'ha anat inflant; i la major part prové, no pas dels bancs, sinó d'una banca a l'ombra sense supervisió i sense protecció. Hi ha grans diferències pel que fa als detalls: la banca a l'ombra dels Estats Units solia involucrar prestigioses firmes de Wall Street i instruments financers complexos; en canvi, la versió xinesa sol passar per bancs extraoficials i fins i tot per cases de préstecs. El fet és que les conseqüències s'assemblen: a la Xina, igual que als Estats Units uns anys enrere, és possible que el sistema financer sigui molt més vulnerable del que es desprendria de les dades en un sistema bancari convencional.

Ara, però, és evident que la bombolla està punxant. Quins seran els danys per a l'economia xinesa i per a l'economia mundial?

Alguns analistes diuen que no cal amoïnar-se, que a la Xina hi ha dirigents hàbils i forts que faran el que calgui per afrontar aquest canvi de conjuntura desfavorable. Hem d'entendre, tot i que sovint no es digui de manera explícita, que la Xina pot fer el que cal, perquè no ha de preocupar-se de subtileses democràtiques.

A mi, però, aquestes interpretacions em fan venir al cap algunes últimes paraules cèlebres. Al capdavall, recordo perfectament les garanties que em donaven sobre el Japó dels vuitanta, assegurant que els brillants buròcrates del ministeri de Finances ho tenien tot sota control. I més tard, s'assegurava que els Estats Units de cap manera repetirien els errors que van conduir a la dècada perduda del Japó, quan, de fet, encara estem pitjor que estaven els japonesos.

I el que encara és pitjor, la postura dels alts càrrecs xinesos en relació amb les polítiques econòmiques no em fa l'efecte de ser gaire lúcida. En particular, la manera com la Xina ha fustigat els estrangers -amb mesures com ara la imposició d'aranzels als cotxes de fabricació nord-americana- no suposarà cap benefici per a la seva economia sinó que contribuirà a enverinar les relacions comercials: tot plegat no sembla pas propi d'un govern que sap el que fa.

I l'evidència de les anècdotes indica que si bé el govern de la Xina potser no té la limitació de l'imperi de la llei, sí que té la limitació de la corrupció omnipresent. Això significa que el que passa realment a l'àmbit local pot assemblar-se ben poc al que estipula Pequín.

M'agradaria haver estat innecessàriament alarmista; però és impossible no amoïnar-se: el que passa a la Xina sona massa semblant als daltabaixos que ja hem vist en altres llocs. L'economia mundial, que continua patint les conseqüències del desastre europeu, l'última cosa que necessita és un altre epicentre de crisi.

stats