Sequeres, inundacions i aliments

Som al mig d'una crisi alimentària mundial, la segona en tres anys. Aquest gener el preu mundial dels aliments ha assolit un nou rècord, per la gran pujada del preu del blat, el blat de moro, el sucre i l'oli. L'alça d'aquests preus només ha tingut uns efectes moderats en la inflació dels Estats Units, però ha tingut una incidència terrible sobre els més pobres, que gasten la majoria d'ingressos, o tots, en aliments bàsics.

Les conseqüències d'aquesta crisi alimentària van molt més enllà de l'economia. Al cap i a la fi, pel que fa a les revoltes contra els règims opressors de l'Orient Mitjà, la pregunta que cal fer-se no és tant per què passen, sinó, més aviat, per què passen justament ara. Sens dubte, el preu astronòmic dels aliments ha estat un important detonant de la ira popular.

Però, què hi ha al darrere de la pujada de preus? La dreta nord-americana (i la xinesa) culpa de la pujada la laxitud de la política econòmica de la Reserva Federal dels Estats Units: algú fins i tot ha arribat a dir que "les mans de Bernanke estan brutes de sang". Mentrestant, el president de França, Nicolas Sarkozy, en culpa els especuladors i els acusa de "pillatge i extorsió".

Les proves donen una versió dels fets diferent i molt més sinistra. Tot i que diversos factors han contribuït a l'alça del preu dels aliments, sobresurt, d'entre tots aquests factors, l'abast de l'efecte negatiu de diversos fenòmens climàtics extrems en la producció agrícola. Aquests fenòmens climàtics extrems són justament la mena d'efectes que prevèiem, com a conseqüència del canvi climàtic causat per l'augment permanent de les concentracions de gasos d'efecte hivernacle; per tant, aquesta pujada de preus és, potser, la primera de tot el conjunt d'alteracions traumàtiques que vénen.

Ara bé, en certa mesura, l'alça del preu dels aliments s'ha de considerar en el marc del boom general del preu dels productes bàsics: el preu de moltes matèries primeres, com ara l'alumini o el zinc, ha crescut molt i de manera ininterrompuda des de començaments del 2009 -sobretot pel ràpid creixement industrial dels mercats emergents-. Tot i així, el lligam entre el creixement industrial i la demanda és molt més evident en relació amb el coure -posem per cas- que no pas en relació amb els aliments. Si no és en països molt pobres, l'augment dels ingressos no té gaire incidència en la quantitat de menjar que la gent ingereix. És veritat que el creixement dels països emergents, com la Xina, comporta un augment del consum de carn i, per tant, un augment de la demanda d'aliments per al bestiar. És veritat que els conreus de matèries primeres -sobretot cotó- competeixen en l'ús del sòl i altres recursos amb els conreus d'aliments: això ho podem aplicar, per exemple, a la producció subvencionada d'etanol, que consumeix molt de blat de moro. Així doncs, tant el creixement econòmic com la mala política energètica han tingut un paper en la pujada del preu dels aliments.

Tanmateix, el preu dels aliments anava endarrerit en relació amb el preu d'altres productes bàsics, fins a l'estiu: llavors el clima ha tornat a sacsejar-ho tot. Fixem-nos en el blat: ha doblat el preu d'ençà de l'estiu. La causa immediata de la pujada del preu és evident: la producció mundial de blat ha baixat abruptament. Segons el departament d'Agricultura dels Estats Units, la magnitud de la davallada reflecteix el daltabaix de la producció a l'antiga Unió Soviètica. La raó d'aquest daltabaix és força coneguda: la sequera i l'onada de calor que ha fet que a Moscou, per primera vegada a la història, els registres de temperatura superessin els 38 ºC.

L'onada de calor a Rússia, però, només és un exemple del grapat de fenòmens climàtics extrems -des de la sequera del Brasil fins a les inundacions de proporcions bíbliques d'Austràlia- que darrerament han fet minvar la producció d'aliments al món. Ara la pregunta és: què hi ha al darrere d'aquest clima extrem? Som davant d'un fenomen climàtic natural, la Niña -que comporta un refredament cíclic de l'aigua a la zona equatorial del Pacífic-. Històricament el fenomen de la Niña ha tingut relació amb crisis alimentàries mundials, per exemple, la crisi del 2007-2008.

Però la cosa continua. Un dia pot fer fred, però no ens enganyem, tenim la calor a tocar: a escala planetària, el 2010 ha igualat el 2005 al capdamunt del rànquing d'anys calorosos, i això, malgrat que va coincidir amb un mínim de la radiació solar i que la Niña va ser un factor de refredament durant la segona meitat de l'any. No només a Rússia es van assolir màxims històrics de temperatura; el mateix va passar a més de 19 països (en conjunt, una cinquena part del planeta). Tant les sequeres com les inundacions són una conseqüència natural de l'escalfament del planeta: les sequeres, perquè fa més calor, i les inundacions, perquè l'escalfament de l'aigua marina comporta un augment del vapor d'aigua a l'atmosfera.

Com sempre, no podem atribuir cap fenomen climàtic concret als gasos d'efecte hivernacle, però, en conjunt, en el desenvolupament del clima s'hi observa una pauta que encaixa amb les previsions lligades al canvi climàtic. Com és natural, les sospites que l'escalfament global és la causa de les crisis alimentàries aniran a més; els que diuen que Bernanke té les mans tacades de sang, si fa no fa, són els mateixos que repeteixen una vegada i una altra que el consens científic pel que fa al canvi climàtic només indica una gran conspiració de l'esquerra.

De fet, les proves indiquen que aquestes pertorbacions que experimentem són només el primer tast de les amenaçadores alteracions, econòmiques i polítiques, a les quals haurem d'enfrontar-nos com a conseqüència de l'escalfament del planeta. Considerant la nostra passivitat envers els gasos d'efecte hivernacle, el pitjor encara ha de venir.