30/12/2012

S'ha acabat, el creixement?

3 min

THE NEW YORK TIMESGairebé tots els comentaris econòmics se centren en el futur immediat: l'abisme fiscal , les tensions de l'euro i l'última temptativa del Japó per sortir de la deflació. És comprensible: una depressió a escala mundial pot ser un malson. Però a la llarga les nostres tribulacions actuals s'acabaran. Què en sabem de les nostres perspectives de prosperitat a llarg termini?

Menys del que ens pensem. Les projeccions a llarg termini d'institucions oficials com l'Oficina de Pressupostos del Congrés solen partir de dos pressupòsits. Un diu que el creixement de les pròximes dècades s'assemblarà al de les passades. Es preveu que la productivitat -el principal motor del creixement- augmentarà a un ritme no gaire diferent de la mitjana observada des del 1970. D'altra banda, però, aquestes projeccions acostumen a donar per descomptat que la desigualtat d'ingressos, que s'ha disparat aquestes últimes dècades, en el futur només s'incrementarà modestament.

Tenint en compte que és molt poc el que sabem sobre el creixement a llarg termini, és natural donar per fet que el futur s'assemblarà al passat. D'altra banda, si la desigualtat d'ingressos es continua accentuant, som davant d'un futur distòpic dominat per la guerra de classes, i aquesta no és la mena de cosa que faci gràcia a les institucions governamentals.

Tanmateix, és molt probable que aquest pensament tradicional sigui erroni en un o dos aspectes. Fa poc, Robert Gordon, de la Universitat de Northwestern, ha provocat un gran enrenou en afirmar que probablement el creixement econòmic es desaccelerarà bruscament: l'era de creixement que es va iniciar al segle XVIII podria estar a punt d'arribar a la seva fi. Gordon assenyala que el creixement econòmic no ha estat un procés constant al llarg de la història, sinó que ha estat el resultat de diferents revolucions industrials, cadascuna de les quals s'ha basat en un grup concret de tecnologies. La primera revolució industrial, derivada en molt bona part de la màquina de vapor, va impulsar el creixement de finals del segle XVIII i principis del XIX. La segona, possible gràcies a l'aplicació de la ciència a tecnologies com l'electrificació, la combustió interna i l'enginyeria química, va començar al voltant del 1870 i va ser el motor del creixement fins a la dècada del 1960. La tercera, centrada en la tecnologia de la informació, defineix la nostra època actual.

I, tal com Gordon observa, fins ara els beneficis de la tercera revolució industrial han estat molt inferiors als de la segona. L'electrificació, per exemple, va ser molt més important que internet.

És una tesi interessant i, a més, un contrapès útil a tants escarafalls laudatoris sobre les noves tecnologies. I tot i que crec que no té raó, els motius pels quals segurament s'equivoca tenen unes conseqüències igual de destructives per al pensament tradicional. Perquè l'argument contra el tecnopessimisme de Gordon es basa en bona part en l'afirmació que els grans beneficis de la tecnologia de la informació, que tot just acaba de començar, vindran de l'aparició de les màquines intel·ligents.

Potser sabeu que el camp de la intel·ligència artificial tenia un rendiment frustrant: per als ordinadors era molt difícil fer coses fàcils per a un ésser humà. Sembla, però, que últimament alguns ordinadors poden oferir resultats aparentment intel·ligents a partir de patrons que extreuen d'enormes bases de dades.

El reconeixement de veu és encara imperfecte, però molt millor que fa només uns quants anys, i ha esdevingut ja una eina molt útil. El reconeixement d'objectes va una mica més endarrerit. Però no som gaire lluny d'arribar a un gran nombre d'aplicacions importants des del punt de vista econòmic. Així doncs, potser les màquines estaran aviat capacitades per fer moltes tasques que actualment requereixen un gran volum d'esforç humà. Això es traduirà en un creixement ràpid de la productivitat i, per tant, de l'economia en general.

Però la pregunta fonamental és: qui es beneficiarà d'aquest creixement? Malauradament, és molt fàcil arribar a la conclusió que la majoria de nord-americans es quedaran enrere perquè les màquines intel·ligents acabaran devaluant la feina dels treballadors, fins i tot la dels més qualificats, els coneixements dels quals de sobte esdevindran redundants. La qüestió és que hi ha molts motius per creure que el pensament tradicional plasmat en projeccions pressupostàries a llarg termini -unes projeccions que configuren gairebé tots els aspectes del debat polític actual- és un error de cap a peus.

Per raons d'espai, ho deixo aquí: continuaré tractant aquest tema en pròxims articles.

stats