Publicitat
Publicitat

La colla del MIT

Adéu, nois de Chicago. Hola, colla del MIT. Per si no sabeu de què parlo: originalment, el terme nois de Chicago es va encunyar per referir-se als economistes llatinoamericans formats a la Universitat de Chicago que, en retornar als seus països, hi van portar el liberalisme econòmic radical. Aquests economistes van exercir la seva influència en el marc d’un fenomen més ampli: els anys 70 i 80 van ser una època de preponderància de les idees econòmiques liberals i de l’escola de Chicago, que les propugnava.

Però d’això ja fa molt de temps. Actualment és una altra escola la que ostenta l’hegemonia, i ho fa de manera merescuda. De fet, és sorprenent que els mitjans de comunicació hagin parat tan poca atenció al predomini de les postures i el discurs polítics propugnats per economistes formats a l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT). En qualsevol cas, es tracta d’un fenomen força destacable. Ben Bernanke es va doctorar al MIT, igual que Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, i Olivier Blanchard, economista en cap del Fons Monetari Internacional (FMI), una figura tremendament influent. Si bé és cert que Blanchard deixarà el càrrec aviat, el seu substitut, Maurice Obstfeld, també és un noi del MIT (i alumne de Stanley Fischer, que hi va ensenyar molts anys i actualment és vicepresident de la Reserva Federal nord-americana).

Aquests només són els exemples més notoris. Els economistes formats al MIT, en particular els doctorats durant la dècada dels 70, acompleixen un paper desproporcionadament destacat en les institucions polítiques d’arreu del món occidental. I sí, jo també en formo part, d’aquesta colla.

Doncs bé, què distingeix l’economia que propugna el MIT i per què té importància? Per respondre a aquesta pregunta, cal remuntar-se als anys 70, quan tots els economistes que he mencionat cursaven estudis de postgrau. En aquell moment, el tema de moda era la combinació d’altes taxes d’atur amb una inflació alta. L’adveniment de l’estagflació va representar una gran victòria per a Milton Friedman, que havia pronosticat que es donaria exactament aquesta situació si el govern intentava mantenir l’atur massa baix durant massa temps. Els fets es van considerar -de manera correcta o (eminentment) equivocada- una prova que els mercats sempre l’encerten i que el govern hauria de limitar-se a no intervenir. Dit d’una altra manera, molts economistes van respondre a l’estagflació girant l’esquena a l’economia keynesiana i la seva crida a l’acció dels governs per combatre les recessions.

Però al MIT mai no es va deixar de banda Keynes. Si bé és cert que l’estagflació va fer paleses les limitacions de la intervenció política, els estudiants van continuar aprenent les imperfeccions dels mercats i el paper que pot acomplir la política monetària i fiscal a l’hora d’aconseguir que una economia deprimida agafi impuls.

Posteriorment, els estudiants del MIT dels 70 van ampliar els coneixements existents sobre la matèria amb els seus treballs. Blanchard, per exemple, va demostrar que les petites desviacions de la racionalitat perfecta podien tenir conseqüències econòmiques de gran envergadura; Obstfeld va constatar que, de vegades, els mercats de divises poden experimentar un pànic autocomplert.

Després de l’esclat de la crisi del 2008, es va reivindicar aquesta mentalitat oberta i pragmàtica de manera aclaparadora. Però els adeptes de l’escola de Chicago van advertir incessantment que, si es responia a la crisi engegant la màquina de fer bitllets i generant dèficit, es produiria una estagflació semblant a la dels anys 70, amb una inflació i uns tipus d’interès desbocats. Els nois del MIT, per la seva banda, van pronosticar (correctament) que, en una economia deprimida, la inflació i els tipus d’interès es mantindrien baixos i que els esforços per rebaixar el dèficit massa aviat agreujarien la recessió.

El cert, encara que ningú no s’ho creurà, és que l’anàlisi econòmica que alguns vam aprendre al MIT fa molt de temps ha funcionat com una seda aquests últims set anys. Dit això, ¿es pot considerar que l’èxit intel·lectual de l’economia del MIT s’ha traduït en un èxit comparable en l’acció política? Malauradament, la resposta és que no.

És cert que hi ha hagut alguns èxits monetaris importants. La Reserva Federal, sota la batuta de Bernanke, va ignorar la pressió i les amenaces de la dreta (Rick Perry, exgovernador de Texas, el va arribar a acusar de traïció) i va aplicar una política expansiva agressiva que va contribuir a limitar els danys causats per la crisi financera. A Europa, l’activisme de Draghi ha sigut crucial per calmar els ànims dels mercats financers i probablement ha salvat l’euro de l’ensorrament.

Ara bé, en altres fronts, s’ha fet cas omís dels bons consells de la colla del MIT. El departament de recerca de l’FMI, encapçalat per Blanchard, ha elaborat informes molt sòlids sobre els efectes de la política fiscal que demostren, més enllà de qualsevol dubte raonable, que retallar la despesa en una economia deprimida és un error garrafal i que els esforços per rebaixar un nivell d’endeutament elevat per mitjà de l’austeritat estan condemnats al fracàs. Malgrat això, els dirigents polítics europeus han retallat la despesa i han exigit als deutors que imposessin una austeritat paralitzant.

Paral·lelament, als Estats Units, els republicans han respost al fracàs estrepitós de l’ortodòxia liberal i a l’encert notable de les prediccions dels seus odiats keynesians entestant-se, amb més força encara, que tretze són tretze, decidits a no aprendre res de l’experiència.

En altres paraules, de vegades no n’hi ha prou tenint raó per canviar el món, tot i que val més tenir-ne que estar equivocat. El cas és que l’economia que es propugna des del MIT, amb la seva obertura pragmàtica al coneixement empíric, l’ha encertada de valent.