Publicitat
Publicitat

La crisi existencial del Partit Republicà

No tenim una crisi de deute als EUA. Encara veig articles que descriuen l' abisme fiscal com una crisi de deute. No ho és. El govern nord-americà no té cap problema quan demana diners per cobrir el dèficit. De fet, els interessos que cal pagar gairebé estan en mínims històrics. I el debat sobre el sostre del deute, que se'ns plantejarà d'aquí uns mesos si evitem estimbar-nos per l'abisme fiscal, no se centrarà en el deute.

El que tenim és una crisi política derivada del fet que un dels nostres dos grans partits polítics ha arribat al final d'un camí que s'ha allargat durant trenta anys. El radical programa de l'actual Partit Republicà ha quedat reduït a ruïnes però ells no saben superar aquest fracàs. Ara bé, moguts per la frustració, encara poden fer un mal immens.

Abans de parlar-ne permeteu-me unes paraules sobre la situació de les negociacions pressupostàries. Hi he posat cursiva perquè no són unes negociacions normals en què cada part presenta propostes concretes i regategen fins que s'arriba a un acord. Segons totes les fonts, els republicans fins ara no han dit res concret. Afirmen que estan disposats a recaptar 800.000 milions de dòlars eliminant les llacunes jurídiques que fan possible l'evasió fiscal, però es neguen a especificar quines són aquestes llacunes que eliminarien. Exigeixen grans retallades de la despesa, però les retallades concretes que s'han avingut a explicar no generarien ni de bon tros els estalvis que demanen.

Per què no concreten, els republicans? Perquè no saben què dir. Pel que fa al tema de la despesa, sempre han fingit, i no només en aquestes eleccions, sinó des de fa dècades, cosa que em porta a la naturalesa de l'actual crisi del Partit Republicà.

Des de la dècada del 1970, el Partit Republicà ha estat cada vegada més sotmès a la influència dels ideòlegs radicals, l'objectiu dels quals és ni més ni menys que carregar-se l'estat del benestar, és a dir, tot el llegat del New Deal i la Great Society (la Gran Societat de Lindon B. Johnson). Però des del principi aquests ideòlegs han tingut un greu problema: els programes que volen liquidar tenen una gran popularitat. Per molt que els nord-americans diguin que sí amb el cap quan algú ataca en abstracte una administració massa burocratitzada, estan radicalment a favor de la Seguretat Social, el Medicare i fins i tot el Medicaid. Quina sortida li queda, doncs, a un radical?

La resposta ha consistit durant molt de temps en dues estratègies. La primera és matar de fam la bèstia: fer servir les retallades d'impostos per reduir els ingressos de l'administració i recórrer després a la consegüent falta de fons per forçar les retallades d'uns programes socials que tenen una gran popularitat.

És possible, però, que per al pensament conservador fos més important la idea que el Partit Republicà podia explotar altres fonts de vots -el ressentiment dels blancs, l'aversió de la classe treballadora als canvis socials, el discurs dur en temes de seguretat nacional- per aconseguir una hegemonia política aclaparadora, moment en què podria procedir a desmantellar l'estat del benestar. Fa vuit anys Grover Norquist, l'activista del moviment contra els impostos, esperava amb impaciència i alegria el moment en què els demòcrates quedarien castrats políticament: "Qualsevol granger us dirà que alguns animals no paren de bellugar-se i empipar, però un cop els han capat, es queden tranquils i contents".

Els demòcrates no estaven d'acord amb aquest programa i no van cedir. I pitjor encara per als republicans: tots els punts forts del partit s'han convertit en punts dèbils. L'hegemonia demòcrata entre els hispans ha eclipsat l'hegemonia republicana entre els blancs del sud; els drets de les dones han prevalgut sobre la política contrària a l'avortament i als gais; i a veure si endevineu qui va atrapar Bin Laden al final. I mireu on som ara en estat del benestar: lluny de veure'l mort, els republicans han de ser ara testimonis, gràcies a Obama, de l'ampliació de les prestacions socials més gran des de la creació del Medicare.

Els republicans han viscut alguna cosa més que una derrota electoral. Han vist l'esfondrament d'un projecte que ha durat dècades. I ara que aquells grandiosos objectius són fora del seu abast, no tenen literalment ni idea del que volen, i són incapaços de demanar coses concretes.

És una situació perillosa. El Partit Republicà està perdut i va a la deriva, però encara controla la Cambra de Representants, i és capaç de fer molt de mal, perquè ataca impulsat per l'agonia mortal del somni conservador.

La nostra esperança és que el món empresarial exerceixi la seva influència per limitar els danys. Però tenim tots els números perquè els pròxims anys siguin molt i molt lletjos.