20/01/2013

El dèficit minvant

4 min

THE NEW YORK TIMESAquests dies és difícil engegar el televisor o llegir un editorial sense trobar-se amb algú que afirmi, amb un to molt seriós, que el nostre principal problema és la despesa excessiva i el consegüent dèficit pressupostari. Rarament s'afegeix a aquestes declaracions un argument que expliqui per què ens ho hem de creure, això; representa que és una d'aquelles coses que tothom sap.

Però aquest és un d'aquells casos en què el que tothom sap no és veritat. El dèficit pressupostari no és el nostre principal problema, ni de bon tros. A més, és un problema que en gran part ja està resolt. Les perspectives pressupostàries a mitjà termini no són fantàstiques, però tampoc són terribles, i les perspectives a llarg termini són objecte de molta més atenció de la que caldria.

És cert que en aquest moment tenim un elevat dèficit pressupostari a escala federal. Però aquest dèficit és conseqüència sobretot d'una economia deprimida, i en aquesta mena de situacions cal generar dèficit per ajudar a mantenir la demanda en el seu conjunt. El dèficit baixarà quan l'economia es recuperi: els ingressos pujaran, mentre que alguns tipus de despesa, com ara les prestacions per desocupació, disminuiran. De fet, això ja està passant. (I també estan passant coses semblants en l'àmbit estatal i local; per exemple, sembla que Califòrnia torna a tenir superàvit pressupostari.)

Tanmateix, ¿n'hi haurà prou amb la recuperació econòmica per estabilitzar les perspectives fiscals? La resposta és: més o menys.

Fa poc el Center on Budget and Policy Priorities, una organització independent, ha actualitzat les previsions de l'Oficina de Pressupost del Congrés per a la pròxima dècada amb l'objectiu d'incloure-hi dues importants mesures destinades a reduir el dèficit: les retallades de despeses acordades l'any 2011, que pujaran a gairebé 1,5 bilions de dòlars durant la pròxima dècada, i els prop de 600.000 milions de dòlars corresponents als augments dels impostos dels rics pactats a principis d'aquest any. La conclusió a què arriba el Center és que les perspectives pressupostàries no són fantàstiques, com ja he dit, però tampoc són terribles: preveu que l'any 2022 el coeficient del deute respecte al PIB, la mesura estàndard per valorar el deute dels Estats Units, només serà una mica més alt que el d'ara.

El Center on Budget and Policy Priorities demana una reducció del dèficit d'1,4 bilions de dòlars més, cosa que estabilitzaria totalment la ràtio del deute; el president Barack Obama ha esmentat més o menys el mateix import. Però, encara que no es produeixin aquestes rebaixes, el panorama pressupostari per als pròxims 10 anys no és gens alarmant.

Ara bé, les previsions que s'endinsen més en el futur sí que apunten a l'aparició de problemes, perquè l'envelliment de la població i l'augment dels costos de l'atenció sanitària seguiran fent pujar la despesa federal. Però vet aquí una pregunta que gairebé mai es planteja ningú seriosament: ¿per què exactament hem de creure que és necessari, o fins i tot possible, decidir ara com abordarem en el futur els problemes pressupostaris de la dècada del 2030?

Pensem, per exemple, en el cas de la Seguretat Social. Hi havia motius per liquidar el deute abans que la generació del baby boom comencés a jubilar-se, amb la qual cosa s'hauria facilitat després el pagament de les prestacions. Però George W. Bush va malbaratar en baixades d'impostos i guerres el superàvit que li havia deixat Clinton, i aquesta sortida s'ha tancat. En aquest moment, totes les propostes de reforma consisteixen en coses com ara endarrerir l'edat de jubilació o canviar la fórmula per calcular les revisions pel cost de la vida, mesures que a poc a poc reduirien les prestacions en relació amb la legislació vigent. ¿Quin problema resolem així?

Bé, és probable (però no segur) que d'aquí dues o tres dècades els fons de la Seguretat Social s'hagin exhaurit, i que el sistema no pugui pagar, per tant, totes les prestacions previstes per la legislació actual. Així doncs, per evitar que es retallin les futures prestacions, el pla és comprometre's ara mateix a... retallar les futures prestacions. I ara!

D'acord, es pot argumentar que les mesures per adaptar-se a l'envelliment de la població serien més fàcils si ja ara ens comprometéssim a anar retallant gradualment les prestacions. Però, d'altra banda, si ens precipitem, podríem aplicar unes retallades que al final es veuria que eren innecessàries. I gran part d'aquesta mateixa lògica s'aplica al Medicare. Així doncs, hi ha motius raonables per deixar als polítics del futur la manera d'abordar els problemes del futur.

La qüestió és que els arguments dels que demanen mesures urgents ara per reduir la despesa d'aquí unes dècades són molt més inconsistents del que ens faria sospitar la retòrica convencional. I no, això no té res a veure amb la necessitat de mesures urgents pel que fa al canvi climàtic.

Per tant, no és un greu problema a mitjà termini, ni hi ha arguments sòlids per preocupar-nos ara pels problemes pressupostaris del futur.

No cal dir que els crítics del dèficit, que dominen el debat polític, es resistiran ferotgement a qualsevol intent de treure protagonisme al seu tema predilecte. Els encanta viure en un ambient de crisi fiscal: així es poden acariciar la barbeta i adoptar un posat seriós, i també els dóna una excusa per retallar els programes socials, que sovint sembla el seu autèntic objectiu.

Però ni el dèficit actual ni les previsions de despeses futures mereixen ocupar un lloc prioritari en l'agenda política. És hora de centrar-se en altres coses, com ara la situació de depressió en què encara està l'economia i el terrible problema de l'atur de llarga durada.

stats