Misc 27/03/2014

El domini de la riquesa sobre el treball

i
Paul Krugman
4 min
El domini de la riquesa sobre el treball

No és aventurat afirmar que Le capital au XXIe siècle [El capital al segle XXI], l’obra magna de l’economista francès Thomas Piketty, serà el llibre d’economia més important de l’any, i potser fins i tot de la dècada. Piketty, que es pot considerar el millor especialista del món en temes de desigualtat d’ingressos i riquesa, no es limita a documentar la creixent concentració de rendes en mans d’una petita elit econòmica. Va més enllà i afirma amb poderosos arguments que estem tornant al “capitalisme patrimonial”, un sistema en què el control de l’economia està no sols en poder de les grans fortunes, sinó de les grans fortunes heretades, i en què el naixement és més important que l’esforç i el talent.

No cal dir que Piketty reconeix que encara no hem arribat a aquest punt. De moment, l’ascens experimentat als Estats Units per l’1% més ric es deu als salaris i les primes dels alts directius més que no pas als ingressos procedents de les inversions, i menys encara de les herències. Però sis de cada deu nord-americans rics ja són hereus en lloc d’empresaris enriquits gràcies als seus propis esforços, i els fills de l’actual elit econòmica parteixen d’una posició que comporta un privilegi immens. Com assenyala Piketty, “el risc d’una deriva cap a l’oligarquia és real i dóna pocs motius per a l’optimisme”.

És veritat. I si voleu ser encara menys optimistes, penseu en el que estan fent nombrosos polítics nord-americans. Potser la naixent oligarquia nord-americana encara no s’ha acabat de consolidar, però un dels nostres dos principals partits polítics sembla compromès a defensar els interessos de l’oligarquia.

Malgrat els desesperats esforços d’alguns republicans per dissimular-ho, gairebé tothom s’adona que l’actual Partit Republicà afavoreix els interessos dels rics per damunt dels de les famílies corrents. Sospito, però, que són menys les persones que s’adonen de fins a quin punt la rendibilitat del patrimoni, i no pas els salaris, és el que preocupa els republicans. I el capitalisme patrimonial consisteix precisament en el domini de les rendes del capital -que es poden heretar- sobre els salaris: el domini de la riquesa sobre el treball.

Per entendre de què estic parlant, comencem per les mesures polítiques reals i les propostes polítiques. Tothom sap que George W. Bush va fer tot el que va poder per rebaixar els impostos dels rics, i que les rebaixes per a la classe mitjana van ser més que res propaganda política. És menys conegut, però, que les principals rebaixes no van afectar els perceptors de salaris molt alts sinó als rendistes i els hereus de grans patrimonis. És cert que el tipus impositiu més alt sobre les rendes del treball va caure del 39,6% al 35%. Però la taxa impositiva màxima sobre els dividends va caure del 39,6% (perquè es gravaven com a ingressos corrents) al 15%, i l’impost al patrimoni es va eliminar totalment.

Algunes d’aquestes rebaixes s’han deixat sense efecte durant la presidència de Barack Obama, però la qüestió és que els esforços que es van fer en l’era Bush per rebaixar els impostos es van centrar sobretot en les rendes no derivades del treball. I quan els republicans van recuperar el control d’una cambra del Congrés, de seguida van presentar un pla -el full de ruta del congressista Paul Ryan- que demanava la supressió dels impostos sobre interessos, dividends, guanys de capital i patrimoni. Si s’apliqués aquest pla, els que viuen exclusivament d’un patrimoni heretat no haurien de pagar cap impost federal.

Aquesta tendència política a afavorir els interessos dels rics s’ha reflectit en una tendència de la retòrica en el mateix sentit: els republicans sovint semblen tan obsessionats a exaltar els “creadors d’ocupació” que s’obliden de parlar dels treballadors. Com tothom sap, Eric Cantor, el líder de la majoria republicana a la Cambra de Representants, va commemorar el Dia del Treball del 2012 amb un missatge a Twitter en honor dels empresaris. Més tard, Cantor, segons diuen, va recordar als seus col·legues, en una trobada del Partit Republicà, que la majoria de nord-americans treballen per a altres persones, i per això han fracassat els intents de donar eco al suposat menyspreu mostrat per Obama als empresaris. (Un altre motiu és que Obama no els ha menyspreat mai.)

Però el cert és que la majoria de nord-americans no són empresaris i que, a més, els rendiments empresarials i les rendes del capital en general tendeixen a concentrar-se cada vegada en mans de menys persones. El 1979 l’1% de les famílies més riques representava el 17% de les rendes empresarials; el 2007 aquest mateix grup rebia el 43% de les rendes empresarials, més el 75% de les procedents del capital. I, malgrat tot, aquesta petita elit és la que es beneficia de tot l’amor del Partit Republicà, que a més la té molt present a l’hora de dissenyar la seva política.

Per què passa tot això? Bé, heu de tenir en compte que els germans Koch, propietaris de Koch Industries, una de les principals empreses dels EUA, figuren entre els 10 nord-americans més rics, igual que els quatre hereus de Wal-Mart. Les grans fortunes confereixen als seus propietaris una gran influència política, i no només per les aportacions a les campanyes electorals. Molts conservadors viuen dintre d’una bombolla intel·lectual creada pels think tanks i els mitjans de comunicació afins, i finançada, en definitiva, per un grapat de donants que hi fan aportacions milionàries. No té res d’estrany que els que viuen dintre de la bombolla acostumin a donar per descomptat, d’un manera instintiva, que el que és bo per als oligarques és bo per als Estats Units.

Com ja he apuntat, els resultats de vegades poden semblar còmics. El que cal recordar, però, és que els de la bombolla tenen molt poder i que l’exerceixen en favor dels seus mecenes. I la deriva cap a l’oligarquia segueix avançant.

stats