Publicitat
Publicitat

Els emperadors nus de la Xina

Els polítics que ocupen càrrecs elevats durant un boom econòmic sovint desenvolupen deliris de grandesa. Això ho podem comprovar als Estats Units: Jeb Bush es pensa que coneix els secrets del creixement econòmic perquè resulta que va ser el governador de Florida quan aquest estat experimentava una bombolla immobiliària gegant, i va tenir la sort de deixar el càrrec just abans que esclatés. Ho hem vist en molts països: encara recordo l’omnisciència i l’omnipotència atribuïdes als buròcrates japonesos durant els anys vuitanta, abans que comencés el llarg període d’estancament.

Aquest és el context en què cal entendre els estranys moviments del mercat borsari de la Xina. En si mateix, el preu de les accions xineses no hauria de tenir gaire importància. Però les autoritats del país han optat per posar a prova la seva credibilitat intentant controlar aquest mercat, i estan demostrant que, malgrat l’èxit remarcable dels últims 25 anys, no tenen ni idea del que es fan.

Comencem pels fonaments. La Xina és al final d’una era: l’era del creixement meteòric, que ha sigut possible en gran part gràcies a una immigració massiva de camperols mal remunerats del camp a les ciutats de la costa. Aquest excedent de mà d’obra ara està minvant, cosa que vol dir que el creixement s’ha d’alentir. Però l’estructura econòmica de la Xina es basa en la presumpció d’un creixement molt ràpid. Les empreses, moltes de les quals són propietat de l’estat, acumulen beneficis en lloc de retornar-los als ciutadans, cosa que redueix els ingressos familiars; al mateix temps, l’estalvi dels particulars és alt, en part perquè la seguretat social és feble, de manera que les famílies acumulen diners per si de cas. Com a resultat d’això, la despesa de la Xina és desequilibrada, amb unes taxes d’inversió molt altes, però un índex molt baix de la demanda dels consumidors en el producte interior brut.

Aquesta estructura era viable mentre el vigorós creixement econòmic oferia prou oportunitats d’inversió. Però ara la inversió topa amb uns rendiments que disminueixen ràpidament. El resultat és un greu problema de transició: què passa si la inversió cau però el consum no creix prou de pressa per compensar-ho?

El que necessita la Xina són reformes que facin augmentar el poder adquisitiu -i val a dir que ha fet esforços en aquesta direcció-. Tot sembla indicar, però, que aquests esforços han quedat curts. Per exemple, s’ha introduït el que se suposa que és un sistema sanitari estatal, però a la pràctica molts treballadors no hi poden accedir. Mentrestant, sembla que els líders xinesos estan atemorits -probablement per raons polítiques- per la perspectiva de, fins i tot, una breu recessió. Per això han intentat reactivar la demanda alimentant el sistema amb crèdit, cosa que ha inclòs fomentar una pujada del mercat borsari. Aquesta mena de mesures poden funcionar durant un temps, i tot hauria pogut anar bé si les grans reformes haguessin avançat prou de pressa. Però no és el cas, i el resultat és una bombolla que està a punt d’esclatar.

La Xina ha reaccionat fent un esforç suprem per apuntalar els preus de les accions. S’ha impedit vendre a grans accionistes; s’ha instat els organismes dirigits per l’estat a comprar accions; s’ha permès a moltes empreses amb preus a la baixa suspendre l’activitat comercial. Això són coses que es podrien fer un parell de dies per contenir un pànic evidentment injustificat, però s’estan aplicant de manera sostinguda a un mercat que encara està molt per sobre del seu nivell de no fa gaire temps. Què es proposen les autoritats xineses? En part, potser tenen por d’una caiguda financera. Sembla que hi ha uns quants actors econòmics a la Xina que han demanat préstecs molt alts amb les accions com a garantia, de manera que l’enfonsament del mercat podria comportar impagaments. Això és especialment preocupant perquè la Xina té un enorme sector bancari a l’ombra bàsicament no regulat i que podria experimentar fàcilment una onada de pànic bancari.

Però també sembla que el govern xinès, que ha encoratjat els ciutadans a comprar accions, ara considera que ha de defensar els preus de les accions per preservar la seva reputació. I el que al cap i a la fi està fent, esclar, és carregar-se aquesta reputació a una velocitat rècord.

Certament, cada vegada que creus que les autoritats ja han fet tot el possible per destruir la seva credibilitat, tornen a superar-se. Últimament els mitjans de comunicació controlats per l’estat han atribuït la culpa de la caiguda borsària a, ho heu endevinat, una conspiració estrangera, cosa que és menys plausible del que es podria pensar: la Xina fa temps que manté controls que exclouen eficaçment els estrangers del seu mercat borsari, i és difícil vendre uns actius que no has arribat a comprar mai.

Així doncs, què hem après de tot això? El creixement increïble de la Xina no va ser un miratge, i la seva economia continua sent una gran força productiva. Els problemes de la transició cap a un creixement menor són òbviament de primera magnitud, però això ja ho sabem de fa un bon temps. Aquí la gran notícia no té res a veure amb l’economia de la Xina: té a veure amb els seus líders. Oblideu tot el que heu sentit dir sobre la seva perspicàcia i visió. Tenint en compte els seus moviments actuals, no tenen ni idea del que es fan.