Publicitat
Publicitat

El gran bluf

Recordeu la novel·la de Douglas Adams del 1979 Guia galàctica per a autoestopistes? Començava amb un cert sarcasme tecnològic, rebutjant la Terra com un planeta on hi ha uns éssers “tan extraordinàriament primitius que encara es pensen que els rellotges digitals són una idea molt guai”. Però això va ser aleshores, durant els primers estadis de la revolució de les tecnologies de la informació.

Des d’aleshores, hem evolucionat cap a coses molt més importants, fins al punt que la gran idea tecnològica del 2015, de moment, és un rellotge digital. Però aquest et diu que et posis dret si fa massa estona que estàs assegut!

D’acord, jo també m’he posat sarcàstic. Però aquí hi ha una qüestió real. Tothom sap que vivim en una era de canvis tecnològics increïblement ràpids que ho estan canviant tot. Però i si el que tothom sap és un error? I no és que vulgui portar la contrària al preu que sigui. Cada vegada hi ha més economistes que, en vista de les dades sobre la productivitat i els ingressos, es pregunten si la revolució tecnològica no ha sigut enormement sobrevalorada, i alguns tecnòlegs comparteixen la seva inquietud.

Ja hi hem passat, per aquí. La Guia galàctica es va publicar durant l’era de la “paradoxa de la productivitat”, un període de dues dècades durant el qual va semblar que la tecnologia avançava ràpidament -ordinadors personals, telèfons mòbils, xarxes d’àrea local i les primeres etapes d’internet-, però en què el creixement econòmic va ser lent i els ingressos van quedar estancats. Es van posar sobre la taula moltes hipòtesis per explicar aquesta paradoxa, i la més coneguda probablement és que inventar una tecnologia i aprendre a utilitzar-la d’una manera efectiva no és el mateix. Amb el temps, van dir els historiadors de l’economia, els ordinadors acabaran donant béns (i serveis). Aquest optimisme va semblar justificat quan finalment, cap al 1995, el creixement de la productivitat es va enlairar. El progrés havia tornat, i també ho havia fet Amèrica, que semblava que era capdavantera de la revolució. Però, pel camí, a la tecnorevolució li va passar una cosa curiosa. Va resultar que no trèiem un rendiment sostingut al ràpid progrés econòmic. En lloc d’això, la cosa va ser més aviat un esclat momentani, que es va extingir fa més o menys una dècada. Des de llavors, hem viscut en una era d’iPhones i iPads i iNo-sé-quès, però encara que compensem el biaix dels efectes de la crisi financera, el creixement i les tendències dels ingressos han tornat a la lentitud que va caracteritzar els anys setanta i vuitanta.

En altres paraules, en aquest punt, tota l’era digital, que comprèn més de quatre dècades, sembla que és una decepció. Les noves tecnologies han donat grans titulars, però uns resultats econòmics modestos. Per què?

Una possibilitat és que els números no reflecteixin la realitat, sobretot pel que fa als beneficis de nous productes i serveis. A mi m’encanta la tecnologia que em permet veure en streaming les actuacions dels meus músics preferits, però això no surt comptabilitzat al PIB. Ara bé, se suposa que les noves tecnologies han de ser tan útils per a les empreses com per als consumidors, i haurien de fomentar no solament la fabricació de productes nous sinó també la dels tradicionals. El gran augment de la productivitat del període que va del 1995 al 2005 va derivar sobretot de coses com el control d’inventari, i va aparèixer tant o més en negocis no tecnològics, com ara la venda al detall, com en les mateixes indústries d’alta tecnologia. Ara no està passant res de tot això.

Una altra possibilitat és que les noves tecnologies siguin més divertides que no pas essencials. Peter Thiel, un dels fundadors de PayPal, va comentar brillantment que volíem cotxes voladors i en lloc d’això ens han donat 140 caràcters. I no és l’únic que insinua que la tecnologia de la informació que entusiasma les classes tuitaires potser no és tan important per a l’economia en conjunt.

I bé: ¿què en penso, jo, del que està passant amb la tecnologia? La resposta és que no ho sé, però que tampoc ho sap ningú. Potser els meus amics de Google tenen raó, i aviat el big data ho transformarà tot. Potser la impressió en 3D introduirà la revolució de la informació en el món material. O potser ens estem acostant a un altre gran bluf.

El que sí que tinc bastant clar, però, és que hauríem de desinflar una mica el bombo publicitari.

A veure, escriure i parlar incansablement sobre fins a quin punt la tecnologia ho canvia tot pot semblar innocu, però, a la pràctica, actua com una distracció respecte de temes més mundans -i com una excusa per enfocar-los malament-. Si ens remuntem a la dècada dels anys trenta, trobem molta gent influent que deia la mateixa mena de coses que aquesta gent diu avui en dia: això realment no té res a veure amb el cicle econòmic, i encara menys amb els debats sobre política macroeconòmica; té a veure amb un canvi tecnològic radical i amb una mà d’obra que no té les habilitats per adaptar-se a la nova era.

I llavors, gràcies a la II Guerra Mundial, finalment vam rebre l’empenta de la demanda que necessitàvem, i va resultar que tots aquells treballadors teòricament no qualificats -per no parlar de la Rosie the Riveter [la noia que s’arremanga a We Can Do It!, el cartell per recrutar dones per a la indústria bèl·lica ]- eren força útils per a l’economia moderna, si els donaven una oportunitat.

Esclar, ja hi tornem a ser, invocant la història. Que no entenc que ara tot és diferent? Bé, el que entenc és que a la gent li agradi dir-ho. Però això no vol dir que sigui veritat.