Fa gairebé quatre anys, quan Grècia es va enfonsar en la crisi, alguns analistes (incloent-hi jo mateix) pensaven que potser érem davant del començament de la fi de l'euro, la moneda comuna europea. D'altres eren més optimistes, convençuts que una política de mà dura -una ajuda temporal condicionada a unes reformes- propiciaria aviat la recuperació. Els uns i els altres es van equivocar. El que en realitat s'ha produït és una crisi galopant que fa l'efecte de no tenir mai solució. Cada vegada que Europa sembla a punt d'estimbar-se pel precipici, els responsables polítics troben una manera d'evitar la catàstrofe total. Però cada vegada que hi ha indicis d'una autèntica recuperació hi ha alguna cosa que s'espatlla.
I ja hi tornem a ser. No fa gaire els polítics europeus van afirmar que el Vell Continent havia superat el pitjor, que s'estava recuperant la confiança del mercat i que l'economia tornava a créixer. Però ara ha sorgit un altre motiu de preocupació: el fantasma de la deflació plana sobre gran part d'Europa. I el debat sobre la manera d'afrontar aquest problema està revestint un aire molt inquietant.
Fem una mica d'història: el Banc Central Europeu (BCE), l'equivalent europeu de la Reserva Federal, ha de mantenir la inflació pròxima al 2%. Per què no pròxima al 0%? Per diversos motius, però el més important en aquests moments és que una taxa global d'inflació europea molt pròxima al 0% es traduiria en una deflació real a les atribolades economies del sud d'Europa. I la deflació produeix uns efectes col·laterals molt desagradables en l'economia, sobretot als països molt endeutats.
Per tant, el fet que la inflació europea hagi començat a baixar força per sota del percentatge desitjat és motiu de gran preocupació. L'any passat, els preus de consum van pujar només un 0,7%, mentre que la inflació subjacent, que no inclou els preus -més variables- dels aliments i l'energia, va pujar només un 0,8%.
Com que s'hi havia de fer alguna cosa, la setmana passada el Banc Central Europeu va abaixar els tipus d'interès. Aquesta decisió es distingeix de les altres perquè és alhora clarament encertada i clarament desencertada: és evident que l'economia europea necessita un impuls, però segurament els canvis provocats per la mesura del BCE seran, a tot estirar, secundaris. Malgrat tot, ha estat una decisió en la direcció correcta.
Tot i així, ha suscitat una enorme polèmica, tant dins del BCE com fora. I la polèmica ha agafat un caire ominós, si més no per qualsevol que recordi la terrible història europea. Perquè les discussions sobre la política monetària de la UE no són només una guerra d'idees; cada vegada s'assemblen més a una guerra també entre nacions.
Per exemple, qui ha votat contra la baixada dels tipus d'interès? Els dos membres alemanys del comitè executiu del BCE, juntament amb els dirigents dels bancs centrals d'Holanda i Àustria. Qui, de fora del BCE, ha estat més crític amb aquesta mesura? Els economistes alemanys, que no tan sols han volgut carregar contra el contingut de la decisió adoptada pel BCE, sinó que també han posat l'accent en la nacionalitat de Mario Draghi, president del banc, que és italià. L'influent economista alemany Hans-Werner Sinn va afirmar que Draghi només intentava que Itàlia pogués accedir a préstecs de baix interès. El cap d'economia del setmanari WirtschaftsWoche va definir la baixada dels tipus d'interès com "una imposició d'una nova Banca d'Itàlia amb seu a Frankfurt".
Aquestes insinuacions són tremendament injustes tractant-se de Draghi, que ha fet uns esforços gairebé heroics per controlar la crisi de l'euro. Fins i tot gosaria dir que, sense el seu lideratge, l'euro probablement ja s'hauria enfonsat el 2011 o el 2012. Però el que compta no són les persones. El que fa por és la manera com tot plegat està derivant en un enfrontament entre teutons i llatins, amb un euro que, en lloc d'unir Europa, l'està dividint.
Això doncs, què passa? En part, és una qüestió d'estereotips nacionals: l'opinió pública alemanya està eternament en guàrdia contra la possibilitat que els ganduls del sud es quedin els diners que a ells els ha costat tant guanyar. Però també hi ha un problema real. Els alemanys detesten amb tota la seva ànima la inflació però, si el BCE aconsegueix que la inflació mitjana europea es torni a situar aproximadament en el 2%, això farà que pugi a Alemanya -que passa per una etapa de bonança, mentre altres països europeus tenen uns índexs de desocupació com els de la Gran Depressió- fins a una xifra substancialment més alta, potser fins al 3% o més.
Potser això no agrada, però així és com funciona l'euro. De fet, així és com ha de funcionar. Si vols compartir una moneda amb altres països, a vegades tindràs una inflació superior a la mitjana. Durant els anys anteriors a la crisi financera mundial, Alemanya tenia una inflació baixa, mentre que la de països com Espanya era relativament alta. Ara que les regles del joc exigeixen que s'inverteixin els rols, la pregunta és si Alemanya està disposada a acceptar aquestes regles. I la resposta a aquesta pregunta no és gens clara.
El més trist de tot plegat és que, com he dit abans, l'euro havia d'unir Europa, tant en els aspectes materials com en els simbòlics. Havia d'ajudar a estrènyer els vincles econòmics i fomentar alhora un sentiment d'identitat compartida. Però el que ens trobem, en canvi, és un clima d'ira i menyspreu entre creditors i deutors. I el final encara no es veu.
