MÉS Palma, MÉS Marratxí, MÉS Llucmajor, MÉS Manacor, MÉS Sóller i una quinzena més de municipis tendran batle de MÉS aquesta legislatura. La nit electoral, a més de l'ensorrament històric del Partit Popular, ens donà dues sorpreses: el gran ascens de MÉS i l'entrada d'El Pi al Consell i al Parlament. El mèrit de les dues formacions autòctones té més valor ja que hagueren de vèncer els pronòstics negatius de totes les enquestes que, de manera insistent, pretenien desmotivar el seu potencial electorat. Però, no ens adonàrem de la transcendència d'aquests resultats fins que no vérem el mosaic de colors en què s'ha convertit el mapa polític de Mallorca. Els colors dels municipis que tenen o que tendran batle de MÉS o d'El Pi al llarg de la legislatura s'acosta a la quarantena, alguns dels quals mitjançant coalicions amb candidatures independents.
És cert que les dues formacions tradicionalment havien tengut una gran implantació territorial, especialment a la Part Forana. Tant el PSM com UM aconseguien una representació relativament important als municipis de l'interior, amb molts de regidors i algunes alcaldies. Però, la novetat d'aquestes eleccions, una vegada constituïts els ajuntaments, són les alcaldies obtingudes per MÉS en la majoria dels municipis més grans de Mallorca, començant per la capital. A excepció de Calvià, Inca i Alcúdia, pràcticament, tots els municipis de més de 13.000 habitants tenen o tendran batle de MÉS. Prop del 70% de la població mallorquina tendrà un batle de MÉS, o afí a MÉS, durant aquesta legislatura. Déu n’hi do!
Crec que no s'ha valorat prou aquesta dada, ni el salt qualitatiu que suposa. Pareixia que el sobiranisme d'esquerres tenia la seva reserva als municipis de l'interior, amb una presència gairebé testimonial als grans nuclis urbans. Però, de la nit al dia, MÉS esdevé el partit més votat a Marratxí, un dels municipis amb més immigració, amb una gran dispersió de la població en distints nuclis històrics i noves urbanitzacions. Necessàriament, això permet deduir que una bona part de la població castellanoparlant ha votat MÉS, si és així prest ho revelaran les enquestes que periòdicament s’efectuen sobre les característiques dels votants dels distints partits.
Quines són les causes que han provocat aquest comportament electoral pel que fa a MÉS? Per una banda, s'ha reconegut la gran campanya electoral realitzada pels candidats de MÉS, plena de frescor, d’imaginació i de propostes positives. Però això no basta. Pens que la clau de l'èxit electoral de MÉS recau en dos factors:
El primer, l'obertura duta a terme per MÉS, avançant-se a la resta de partits i, fins i tot, a Podemos, en interpretar correctament les transformacions socials que emergiren amb el moviment del 15M: l'adopció del funcionament assembleari, l'elecció dels candidats pel sistema de primàries, un programari innovador i, sobretot, una trajectòria d'honestedat irreprotxable.
El segon, les transformacions produïdes en la societat de les Illes Balears, que es revelaren, sobretot, en les grans manifestacions del 29 de setembre de 2013. Els primers símptomes del canvi ja s'havien mostrat en l'elecció de la llengua vehicular en l'educació, quan més del 80 per cent dels pares i mares elegiren el català com a primera llengua a l’escola. Segurament, no voler acceptar aquesta realitat va ser la causa de l'ensorrament de Bauzá i del Partit Popular.
Perquè, és evident que la societat està canviant a un ritme vertiginós, i per bé. Avui els ciutadans s'han tornat més crítics, més exigents. I, malgrat el bombardeig televisiu que banalitza la política, cada vegada hi ha més ciutadans que s'informen i que destrien les notícies per mitjà de canals alternatius als convencionals. És en aquests nous canals que MÉS ha demostrat saber comunicar, superant el handicap de no tenir la més mínima presència en els canals de televisió estatals.
Tot plegat ha convertit MÉS en la força guanyadora d'aquestes eleccions. Això, i el fet de no dependre d'estratègies centrals, ha fet que MÉS jugàs un paper cabdal en la negociació de les institucions. I, de tot aquest procés, ha emergit el lideratge de Biel Barceló, que abans de les eleccions ja era el líder més ben valorat i que avui és el preferit per presidir el Govern, segons les enquestes telemàtiques que han realitzat alguns periòdics. La presidència del Govern no hauria de ser tan important, si el futur president o presidenta fos capaç de governar amb generositat i sense fagocitar els partits que li han donat suport. Només amb aquesta condició ja no es cauria en “els errors” dels anteriors Pactes de Progrés.
