Publicitat
Publicitat

"És es colmo, gàngster"

Bona la va armar David Fernàndez amb l'exhibició de la sandàlia i el "fins aviat gàngster" que va entimar a tot el gran senyor Rodrigo Rato. Com es pot anar al Parlament amb una vulgar sandàlia? i com es pot emprar un llenguatge tan barroer, tan… de carrer? I, tanmateix, la sandàlia fora del peu de l'independentista Fernàndez no sols no escampà les olors que solen desprendre aquestes penyores en separar-les de la seva natural extremitat, sinó que provocà una onada d'aire fresc que s'endugué la fortor de corrupció que fluïa de la còrpora de Rodrigo Rato, inútilment dissimulada amb el perfum de marca cara.

I és que, en determinades circumstàncies, no queda més remei que trencar el tòpic del que es considera políticament correcte, sobretot quan tens davant un personatge que, a més de dur a l'esquena una interminable trajectòria de decisions polítiques que han causat danys materials i personals esfereïdors, encara exhibeix el seu somriure sarcàstic amb la frase de presentació: la verdad, no sé por qué estoy aquí . Doncs, ja ho saps, perquè algú, parlant en nom de molts, te n'entimi quatre de fresques, ja que allò que ens expliques no ens interessa perquè ja ho coneixem de sobres.

Així és. Rato encarna tots els mals polítics que hem patit les darreres dècades: privatitzacions a preu de saldo, polítiques econòmiques al servei de les grans multinacionals, retallades de serveis públics, estafes bancàries, salaris d'escàndol a directius incompetents, declaracions de guerra il·legals… que han escampat la fam, la misèria i la mort a molts de racons del planeta i també de casa nostra, fins ara amb una total impunitat. I encara pretenen que ens posem jaqueta i corbata i els tractem respectuosament de senyors. Fins aquí hem arribat!

Com quan uns altres, en viatge oficial, acabaren la festa al famós Rasputín moscovita, carregaren la festa als pressuposts públics i encara mostraren el seu complex de superioritat en el Parlament de les Illes Balears. En aquests casos, no queda més remei que dir les coses pel seu nom: "anau de putes amb els doblers del poble... És es colmo ". Ja que no es pot fer una befa més gran al poble que t'ha votat que gastar els seus doblers anant de putes. Dir això així, és políticament incorrecte? I fer-ho, què és?

No es pot ser condescendent amb qui, emparant-se en una majoria parlamentària, ha saquejat les arques públiques, ha provocat la misèria a milers de famílies, ha instrumentalitzat el terrorisme o no ha dubtat a declarar una guerra que han justificat amb mentides. Ni molt manco quan encara van de salvapàtries, com el tenebrós Aznar i el seu ministre Rato, impulsors polítics de la bombolla immobiliària que fou el detonant de la terrible crisi que patim. I encara ens volen fer creure que són els adalils del progrés econòmic.

Mai no han mostrat la més mínima autocrítica ni, per descomptat, penediment. Han pervertit la democràcia. Ara, a més, han desfermat una croada contra la nostra llengua i cultura amb la intenció de destruir-nos com a Poble. I els hem de tractar amb respecte i commiseració? Per si tot això no fos a bastament, acabam de sofrir el darrer escarni de la seva Justícia, amb la sentència del Prestige . I hem de suportar la befa i els insults dels seus mitjans de comunicació colpistes, manipulats barroerament, com ara denuncien els treballadors del Canal 9 valencià. Prou! No mereixen el nostre respecte, sinó el menyspreu i que, en presentar-se l'ocasió, els diguem el que són i el que pensam d'ells. Per això, el gest valent de David Fernàndez és un conhort per a tots els qui ens sentim impotents davant les seves agressions constants. Ah! I tenen sort que els nostres referents siguin Jesús o Gandhi o Luther King, perquè si els nostres referents fossin els revolucionaris francesos, no ens conformaríem a mostrar-los la sandàlia.