Publicitat
Publicitat

Tots Sants i el Toblerone

Si hi hagués una Teoria del Toblerone, encara per inventar, afirmaria -i aquí la invento- que si vols vendre massivament un producte que realment no necessita ningú el millor que pots fer és donar-li un format original que acabi convertint-se en la seva característica fonamental.

Aquesta teoria estaria inspirada en l'èxit de la llaminadura suïssa que li dóna el nom, creada el 1908 per un tal Tobler, que va dissenyar la seva forma triangular característica inspirant-se en el mont Cerví.

Per què ha triomfat aquest producte? Pel seu format. La mateixa mena de xocolata amb forma de rajola convencional segurament no la coneixeria ningú.

La Teoria del Toblerone ha funcionat, també i de quina manera, amb el Chupa-chups (Enric Bernat, Barcelona, 1958). I amb els sugus (Suchard, Suïssa, 1931), els sudokus (H. Gurns, Nova York, 1979), el bingo (E.S. Lowe, Nova York, 1929) i el bàsquet (J. Naismith, 1891, Springfield -Springfield!-, Massachusetts). I amb l'elecció del Sant Pare, amb tot allò del fum, de l'Esperit Sant i de l'habemus papam . Tots productes innecessaris que han triomfat perquè estan molt ben formatejats.

La Teoria del Toblerone es podria aplicar a altres productes o esdeveniments igualment fútils. Per exemple, la festa de Tots Sants.

Què té de característic, de particular, aquesta festivitat? La visita als morts, els panellets, les castanyes i els moniatos. Poca cosa, si no se li aplica la nostra teoria. I aquí hem de parlar de la seva competidora, la festa de Halloween.

Què han fet els americans? Doncs aplicar de nassos la Teoria del Toblerone a la festa de Halloween (el seu Tots Sants) donant-li un format original que gira al voltant de la por com a espectacle i diversió: es disfressen de mort, els nens van per les cases dient allò de trick or treat , tenen la cosa de les carabasses convertides en cares fantasmagòriques...

Quina de les dues festes tradicionals té més èxit? Quina s'està menjant, aquí, l'altra? La més antiga? La més nostra? No, la que té un format més bo. I vostès ja saben quina és.

Per veure com d'enfonsada està la nostra festa, només cal fixar-se en com s'està deixant morir la tradició de les castanyeres. I no és només culpa de les estrictes normatives municipals ni del canvi climàtic -sense fred les castanyes no vénen tan de gust-, sinó que alguna cosa hi deu tenir a veure com ofereixen el seu producte aquestes dones venerables -que de vegades no són ni dones!-: et venen les castanyes i, sobretot, els moniatos d'una manera que fa difícil, per incòmode i brut, menjar-te'ls pel carrer. Si te'ls oferissin, els moniatos, partits per la meitat, dins d'un vaset de cartró i amb una cullereta de fusta, te'ls cruspiries amb aquella alegria, bo i passejant, tornant de la feina, i la cosa funcionaria. Sobretot si ho acompanyessin amb algun eslògan més engrescador que el de "Qualitat i tradició" amb què forns i pastisseries han promocionat els panellets.

Pero ni castanyeres, ni moniatos, ni panellets són el problema més greu de Tots Sants. El problema és -tornem-hi!- el format. Algú s'hauria de dedicar a trobar-ne un que funcionés. ¿Relacionant la festa amb l'arribada de la tardor i anunciant-la amb l'eslògan: "Ha arribat el fred!"? ¿Parlant directament de la mort? No ho sé, però fa l'efecte que si no se li aplica la Teoria del Toblerone amb una mica de ganes i de diligència, la festa de Tots Sants acabarà desapareixent. I serà una llàstima. O no.