Publicitat
Publicitat

L’absència que domina el present

RECORDO QUE A CASA HI HAVIA LA COL·LECCIÓ de clàssics de l’art de Noguer-Rizzoli, uns llibres sobris amb la tapa negra que, per a molts, van ser iniciàtics. El meu preferit era el volum 23, dedicat a Modigliani. És difícil dir per què era el meu preferit, ja que la companyia que tenia Modigliani era imponent. Segons veig ara -tot repassant els crèdits del llibre- el primer volum era dedicat a Miquel Àngel i els anteriors al 23 a Cézanne i a Giotto. Però jo em vaig quedar amb el pintor italià o, més exactament, amb la reproducció de les seves obres.

Per què m’agradaven aquelles figures malenconioses i sensuals que tenien sempre un aire absent? Tornant enrere a través del temps em trobo, inevitablement, amb els ulls. Tothom una mica familiaritzat amb la pintura moderna endevina immediatament els ulls de Modigliani enmig de tots els ulls que s’hagin pintat mai. El que és més paradoxal és que són ulls d’una simplicitat extraordinària, aparentment buits, amb una llum opaca. Però el seu poder magnetitza l’espectador, el qual se sent com xuclat dins d’aquelles concavitats abismals. Els ulls de Modigliani dirigeixen els rostres i els cossos, i tenen la força per dirigir també els mons.

Imagino que això em va impactar i el va convertir en favorit. Passats els anys crec que vaig ser feliç presoner de l’estil. Sovint no sabem com definir l’estil d’un artista. Penso que Modigliani és el millor mestre per entendre la definició. El seu univers és d’una austeritat que frega la repetició, però les seves formes són tan magistralment precises que obliguen la vida a girar al voltant d’elles. Gairebé des de l’absència absoluta, els ulls de Modigliani ens llancen una mirada que no podrem oblidar mai més.