L'atles de les passions
Auguste Rodin estava obcecat a representar en bronze Honoré de Balzac. De fet, estava convençut que Balzac, en la seva literatura, havia arribat a una profunditat en l’anàlisi de les passions que a ell, en l’escultura, li costaria aconseguir. I és cert que és difícil trobar un altre escriptor que, com Balzac, hagi traçat una cartografia tan exhaustiva de les passions. Aquest és el propòsit principal de La comèdia humana, el fresc narratiu que vol descriure la majoria de les passions de l’home, siguin considerades positives o negatives. Així, hi desfilen l’amistat, l’amor, l’odi, el poder, el joc, el desig d’absolutesa i l’anhel de perfecció.
Com a anatomista de les passions el mecanisme que entreveu Balzac és sempre similar. Posseït per una passió, l’ésser humà es concentra gairebé exclusivament en el territori d’aquesta passió, i tendeix a oblidar els altres territoris. Posa el focus, per dir-ho així, en un determinat espai de la seva vida, i deixa la resta en la foscor. En el seu límit extrem la passió esdevé obsessió, de manera que el presoner emocional queda atrapat en la mateixa teranyina que cegament ha construït. Com en el cas de Dostoievski, aquestes situacions límit són les més tractades en les novel·les de Balzac, plenes d’individus que es llancen decididament a la seva pròpia perdició. Una aposta, no obstant això, en la qual fien la seva victòria.
En una època vaig llegir molt Balzac i recordo moltes peces del trencaclosques de La comèdia humana. Però, en la memòria, és sens dubte una breu novel·la la que sobresurt. Em refereixo a L’obra mestra desconeguda, una ficció colpidora sobre els últims deu anys de la vida d’un pintor del segle XVII, Frenhofer, completament posseït per l’anhel de perfecció. El lector que penetra en el secret de Frenhofer penetra també en la psicologia de molts personatges balzaquians: obsessió, determinació, caiguda, clarobscura admiració per part dels contempladors que l’envolten. Cézanne, Picasso i Schönberg van ser alguns dels molts artistes seduïts per L’obra mestra desconeguda. I, Rodin, per descomptat, que tornava una vegada i una altra a Balzac com el bon deixeble torna al mestre.
