Publicitat
Publicitat

L’home amb la màscara de la por

Maske Furcht [La màscara de la por], de Paul Klee

MALGRAT SER UN DELS MEUS AUTORS FAVORITS NO ESTIC GENS D’ACORD AMB PLATÓ QUAN ATACA LA MÀSCARA I LA VOL PROHIBIR A LA SEVA CIUTAT IDEAL. A La República una de les objeccions platòniques al teatre és que, amb l’ús de la màscara, es desvirtua la funció de cada home. Per Plató el ciutadà ha de tenir un lloc ben determinat a la comunitat. Però això és impossible: l’home són molts llocs i moltes funcions. La màscara representa aquesta multiplicitat i, en realitat, per arribar a conèixer-nos una mica hauríem de jugar tots els papers de la tragèdia i de la comèdia. La màscara és, per així dir-ho, la universalitat sota la qual es camuflen els individus.

Paul Klee va escriure, en aquesta direcció: “La màscara representa l’art i amaga l’home”. Klee, com bona part de l’expressionisme i l’abstraccionisme moderns, va buscar reflectir el que hi havia més enllà de la pell individual. En conseqüència va recórrer a la màscara per traduir visualment idees i conceptes. En certa manera Goya ho havia fet. Més tard, Edvard Munch ho converteix en poètica pròpia: El crit és una màscara que crida perquè el pintor noruec vol pintar la universalitat del crit. A començaments del segle XX els expressionistes i els cubistes van trobar en les màscares de l’anomenat art primitiu els interlocutors idonis per treballar des d’aquesta perspectiva.

Paul Klee va adoptar un expressionisme particularment essencialista i auster. La màscara es va convertir en una aliada recurrent. El 1932, quan va pintar La màscara de la por, l’amenaça ja regnava sobre Europa. Com Munch respecte a El crit, Klee no va voler pintar un home amb por sinó la por mateixa.