31/07/2016

Lúdicament irreal, tràgicament efímer

2 min
Lúdicament irreal, tràgicament efímer

Gairebé tots recordem escenes de circ malgrat les grans transformacions dels espectacles a les últimes èpoques. Crec que el que concentra l’atenció d’un nen és que el circ conté de cop i en un espai reduït un conjunt de meravelles que no procedeixen del món adult ni de cap edat concreta. Les criatures del circ no tenen edat: no són criatures de la infantesa però tampoc, afortunadament per als nens, de l’edat adulta. Els pares o els educadors no recomanen ser com el personatge del circ i això fa que aquests personatges siguin singularment atractius. No has de ser com ells. Els acròbates no tenen edat, les ballarines no tenen edat, els pallassos no tenen edat. No són recomanables, són fascinants.

A la seva edat d’or, a finals del segle XIX i començaments del XX, el circ va atraure les mirades de multitud d’artistes, des de Degas fins a Picasso. M’agraden particularment les obres que Henri de Toulouse-Lautrec va dedicar al circ. De fet, crec que no ha existit cap altre artista que tingués la capacitat de Toulouse-Lautrec per captar l’essència del circ. En aquest sentit, el circ representava un espectacle simètric, amb la seva carismàtica irrealitat, al que es proposava als reductes de la sensualitat festiva com el Moulin Rouge.

Sembla que en una de les parets d’aquest local estava penjat el quadre de Toulouse-Lautrec Al circ Fernando: el mestre de cerimònies. És un oli de considerables proporcions que aconsegueix el mateix efecte vertiginós que els cartells amb ballarines de cancan. En els dos casos el món és lúdicament irreal, tràgicament efímer. I aquesta doble qualitat ningú l’ha captada millor que Henri de Toulouse-Lautrec.

stats