L’ull que tot ho mira
El mite i l’art segueixen històries paral·leles que es creuen constantment. Tots dos són relats sobre la condició humana, i és difícil saber on comença un i on acaba l’altre, i al revés. El mite és procreador d’art i l’art és procreador de mite. Per això, la presència dels mites en l’art va acompanyada d’una perpètua metamorfosi. Els mites es vivifiquen perquè són manipulats, transfigurats, per cada època, i aquest és el seu gran poder en la consciència humana. L’art és el principal transfigurador dels mites. Això explica la reiteració amb què els artistes han utilitzat els mites antics i s’han apropiat d’ells com a formulacions modernes.
A finals del segle XIX els simbolistes, que reaccionaven contra la negació mitològica del realisme, van proposar una mitologia que fos atemporal. Les fonts eren les de sempre: la Bíblia, Grècia, Roma; però l’objectiu era que el relat visual escapés de tota coordenada temporal i es convertís en una introspecció onírica. Un dels que més radicalment va seguir aquest camí va ser Odilon Redon, extraordinari dibuixant francès, apassionat de la literatura, que va il·lustrar moltes narracions antigues i modernes.
Odilon Redon estilitzava i depurava els mites fins a convertir-los en inquietants referències universals. Estimava, per sobre de tot, els poemes homèrics. Una de les criatures d’aquest poema, el ciclop Polifem, va quedar transfigurada sota la ploma i el pinzell de Redon de forma torbadora. Si Ulisses va enganyar el ciclop dient que era Ningú, el ciclop reacciona transformant-se en Tot, és a dir, en l’ull que tot ho veu. Al quadre d’aquest nom Odilon Redon mostra, com absent, una dona adormida i nua, mentre, al fons, un ull ho observa tot. Amb un sol ull el ciclop hi veu més que la resta de les criatures.
