Publicitat
Publicitat

TEATRE EUROPA

Paisatges de la gran enyorança

M'agrada recordar que per a Miquel Àngel això que anomenem paisatge no tenia cap sentit. A l’artista florentí únicament li interessava el cos humà. No estava sol entre els renaixentistes i, de fet, l’eclosió del paisatge en la pintura europea és molt tardana. La naturalesa no humana interessava molt menys que la humana. Per als artesans medievals els paisatges eren al·legòrics; per als artistes renaixentistes, amb poques excepcions, escenografies en les quals es representava la tragèdia humana. Només al segle XVII s’emancipa el paisatge. Procés que culmina al segle XIX, precisament en l’època en la qual la pintura es topa amb el formidable rival de la fotografia.

Els impressionistes es van dirigir, sobretot, a l’Europa urbana, amb París com a ciutat destacada. Abans, a començaments del segle XIX, els romàntics, allunyats de les ciutats, van arribar -sense expressar-ho- a conclusions contràries a les de Miquel Àngel: la naturalesa còsmica ho era tot si la comparàvem amb un home, el modern, empetitit pel seu egoisme racionalista. És el moment de les grans “simfonies alpines” tant en la música com en la pintura. L’artista expressa l’enyorança de la naturalesa -sobretot a través de la muntanya i del mar- i es mostra commogut davant l’espectacle de la grandesa còsmica i gairebé panteista.

La pintura europea s’omple de paisatges del sublim, sobretot a Alemanya, el país més inclinat a la gran enyorança. Caspar David Friedrich encapçala una generació molt rellevant. A La cascada del Schmadribach,de Joseph Anton Koch, l’espectador és convidat a participar de l’espectacle del sublim, una bellesa dolorosa que ens atrau però també ens recorda l’extrema solitud de l’home en una naturalesa sense déus.

PUBLICITAT
PUBLICITAT