Record del laberint
En arribar per primera vegada a Creta em vaig adonar fins a quin punt som guiats per les idees i imatges que tenim respecte a un lloc: tenia al davant les impressionants muntanyes que coronen l’illa però en realitat mirava cap al passat, a la recerca de records i de paraules adherides als records. Creta, per sobre de tot, era per a mi la veu d’un llunyà professor del col·legi i les pàgines dels llibres de Nikos Kazantzakis. La veu era d’un dels millors professors que vaig tenir al col·legi, un capellà alt, prim i pàl·lid que, segons sembla, estava enamorat de la cultura minoica si, avui, haig de jutjar pel fervor que va demostrar parlant de Cnossos, el rei Minos i el minotaure. No ha estat infreqüent en la meva vida trobar amants del grec, però no hi abunden els del minoic, refinats degustadors del món antic. La silueta d’aquest professor, el nom del qual he oblidat, se superposava al perfil de les muntanyes cretenques.
L’altra silueta que hi dominava era la de Kazantzakis, aquesta sí omnipresent a l’illa, començant pel petit aeroport d’Iràklio que porta el seu nom. Al seu moment vaig llegir dos llibres de Kazantzakis que em van entusiasmar: El Crist de nou crucificat i Alexis Zorbàs. Eren novel·les poderoses, amb una capacitat gairebé tolstoiana de descripció dels escenaris i de construcció ètica. Kazantzakis reflectia una vitalitat desmesurada, molt cretenca, i una turmentada visió del món que l’envoltava. Era corrosivament crític amb la religió però no podia fugir del remolí religiós, contradicció en la qual em reconeixia durant les meves lectures, quan devia tenir 18 o 20 anys.
Amb el pas del temps vaig tornar a llegir Alexis Zorbàs. Em va tornar a semblar una gran novel·la, si bé llavors ja no vaig poder evitar la interferència cinematogràfica de Zorba, el griego, la pel·lícula basada en l’obra amb la prodigiosa interpretació d’Anthony Quinn i l’elèctrica presència d’Irene Papas. Com sol passar, la pel·lícula reduïa la complexitat de la novel·la però s’apropiava les seves identitats. Des d’aleshores Zorbàs va ser Anthony Quinn, amb la seva alegria, amb la seva duresa, amb els seus excessos contagiosos. De manera que en arribar per primera vegada a Creta buscava als seus poblets Quinn, i a les seves valls, repletes d’oliveres i xiprers, el magnífic i trist monstre, el minotaure, condemnat pels poetes a ser presoner d’un laberint.
