Publicitat
Publicitat

Sobre la pell de la pedra

Potser, després de Notre Dame, la catedral de Chartres és l’església més pintada d’Europa. A mi em sembla lògic, ja que si m’hagués de quedar amb una catedral gòtica sens dubte em quedaria amb la de Chartres, per moltes raons. Per sobre de tot, per l’austeritat de la seva bellesa única. També pel seu simbolisme: si la Divina Comèdia és el monument literari que expressa la síntesi del món medieval, els programes escultòrics i arquitectònics de Chartres representen la culminació simbòlica d’aquest mateix món. Finalment hi ha una llum singular, extraordinària, del temple tant a l’interior com a l’exterior. Filtrada pels vitralls la llum és intimista i mística. Sobre la pell de la pedra la metamorfosi dels colors és inacabable.

M’agrada com Jean-Baptiste-Camille Corot va captar aquesta metamorfosi en un oli de 1830. De fet, un dels avantatges de Corot és que és un artista a cavall entre diferents èpoques. La seva formació és classicista i italianitzant, va compartir cronologia i influències amb Géricault i Delacroix, va fregar el realisme de Courbet, va causar un fort impacte en els joves impressionistes. De fet, Corot fa la guerra pel seu compte i vol emancipar la pintura tant de la idealització neoclàssica com del realisme naturalista. Ell veu infinits colors on d’altres en descriuen un nombre limitat.

Corot treballava en directe, com li van ensenyar els mestres italians del paisatge. Donava voltes hores i hores sobre el mateix tema. Va passar una temporada a Chartres, durant la revolució de juliol, i l’oli de la catedral és fruit d’aquesta estada, una simfonia d’ocres, blaus, grisos i marrons que anuncia la futura captació impressionista de la imatge. Corot creia que una pintura mai es donava per acabada. Després de vendre l’oli de la catedral de Chartres va reclamar el quadre per continuar-lo pintant. 