Publicitat
Publicitat

Una amistat de fruits perdurables

T.S. ELIOT DEIA QUE EL PAS DEL TEMPS tot ho canvia, inclòs el passat mateix. Així creem les nostres llegendes col·lectives i també les personals, ja que la nostra memòria coincideix amb el nostre mite. La racionalitat moderna ha cercat extirpar les llegendes però, simultàniament, ha hagut d’acceptar que no es pot viure sense elles. Hem de conviure amb el que és llegendari perquè sovint comporta el millor de nosaltres.

Un dia, mentre contemplava un dels retrats de Dante atribuït a Giotto, vaig arribar a la conclusió que no m’importava saber si l’amistat entre Giotto i Dante havia estat real o purament llegendària, creada, per tant, amb posterioritat a la seva vida. El que sí que m’importava eren els versos de la Divina Comèdia, més enllà dels equívocs al voltant del poeta; el que sí que m’importaven eren els frescos de Giotto, malgrat la multitud d’estudis dedicats a posar en dubte l’autoria d’aquestes pintures. El gran Bernard Berenson recomanava gaudir sense reserva de l’obra de Giotto mentre deixava a d’altres la més feixuga tasca de posar-la en dubte.

L’amistat entre Giotto i Dante va ser certa perquè la seva època la va necessitar i nosaltres també encara la necessitem. L’un des de la pintura i l’altre des de la poesia van expressar el naixement de l’home modern, amb les seves grandeses i les seves misèries. I és commovedora la generositat a través de la qual es van reconèixer mútuament. Dante va retratar Giotto amb els seus versos; Giotto va retratar Dante amb la seva pintura. Potser tot és una llegenda, i el poeta i el pintor mai es van creuar durant els seus itineraris nòmades per aquelles ciutats medievals del nord d’Itàlia on ja començava a esclatar el Renaixement. Però, ¿destruirem una gran llegenda per satisfer una mediocre incredulitat?