Publicitat
Publicitat

El caos que engendra imatges

Painting [Pintura], Francis Bacon

SI HAGUÉSSIM DE REDUIR a una sola parella de ball la meravellosa mascarada de la mitologia grega, crec que podríem elegir la formada per Eros i Eris, l’atracció i la discòrdia. Totes les peces del trencaclosques mitològic contenen, en més o menys proporció, elements d’aquest duel permanent. Els déus o els herois, amb les seves conductes, mostren sempre el seu mestissatge de les dues forces. També el món de les formes, on l’ordre i el desordre, el cosmos i el caos, són fills alternatius de l’erotisme i la lluita.

La majoria de les mitologies segueixen un camí semblant, potser sense la claredat lògica de la grega. I també l’art de totes les èpoques, la continuació humana del món de les formes, ha jugat obligatòriament en la dinàmica entre el cosmos i el caos. Els artistes, coneixedors que la seva matèria primera era caòtica, han aspirat a crear obres d’art, és a dir, petits cosmos emmirallats en la gran obra de l’existència. O, simètricament, en el gran desordre de l’existència. Per això també hi ha hagut artistes que han invertit el procés: han buscat representar el desordre de les formes. Els expressionistes o els surrealistes, per camins diferents, van posar en relleu el desordre de la naturalesa. Però potser ningú, com Francis Bacon, va mostrar el desordre d’una naturalesa específica, la humana. Va ser ell qui va afirmar que “el caos engendra imatges”, el gran desvertebrador del cos humà. Molts artistes han perseguit la bellesa de la forma; Bacon, amb irrefrenable passió, va perseguir la bellesa de la deformitat. Per a ell Eros i Eris coincidien.