Publicitat
Publicitat

Entre el capvespre i l’aurora

Composició VII, Vassili Kandinski

QUAN NIETZSCHE, el 1890, va començar el seu ostracisme mental, era un complet desconegut a Europa. Quan va morir, el 1900, alguns artistes destacats, com Strindberg i Munch, ja l’assenyalaven com un visionari. Deu anys més tard, el 1910, els expressionistes el reivindicaven com un profeta. Un decenni després, el 1920, el profeta ja s’havia pronunciat a través de la Revolució Russa. Nietzsche, al Zaratustra, havia escrit la metàfora decisiva: el lleó colpejaria violentament per destruir els valors negatius transportats pel camell. L’home-lleó acabaria amb l’home-camell. Del xoc en sorgiria el nen, l’home nou.

En altres paraules: s’havia d’arribar al capvespre de la civilització perquè brotés l’aurora. Vassili Kandinski era un acurat lector de Nietzsche, i també un revolucionari que creia en una revolució tan profunda que fins i tot l’esperit de l’home havia de resultar capgirat. El 1913 va pintar Composició VII, la que pot ser és la seva obra més decisiva. A les “composicions” anteriors Kandinski havia furgat en la dialèctica entre el capvespre i l’aurora, en el xoc violent entre el camell, el lleó i el nen. A mesura que s’allunyava de la figuració els seus quadres es feien més apocalíptics i, al mateix temps, més anhelants de llum.

A Composició VII la tensió es fa màxima. Al centre hi ha l’ull de l’huracà; a l’esquerra observem el laberint cromàtic d’una lluita formal extrema; a la dreta, finalment, els colors es fan més purs i dinàmics. A Kandinski l’abstracció és el triomf de l’esperit, el triomf del nen. Per això després d’aquesta pintura decisiva els seus quadres queden impregnats per l’austeritat de les formes i l’essencialitat dels colors. Pel llenguatge de l’aurora.

PUBLICITAT
PUBLICITAT