Els colors dels somnis
No sé qui em va dir, fa molt, que els nostres somnis eren blancs i negres i que s’assemblaven a les pel·lícules del primer cinema. Crec que també vaig llegir que alguns experts eren de la mateixa opinió. Durant un temps em vaig esforçar per compartir aquesta teoria. Volia pensar que els colors dels somnis eren el blanc i el negre. I era cert que, en recordar-los, en part era així. Però no era una conclusió satisfactòria, ja que, des d’un altre angle, no ho era. Vaig tractar de fer-los policromats, tot considerant que era un error aferrar-se a la dualitat del negre i del blanc. Em vaig convèncer que els somnis eren com les pel·lícules de color. No obstant això, no ho tenia del tot clar. Quins eren els colors dels somnis?
Ara penso que la resposta ens porta més enllà dels llenguatges blanc i negre i multicolor. Tenen la riquesa de les pel·lícules de color i l’essencialitat de les pel·lícules en blanc i negre. Els somnis estan il·luminats per una llum que no es correspon amb la llum de l’estat de vigília. M’ha ajudat a entendre-ho la pintura, sobretot aquella amb voluntat onírica, des de Piero di Cosimo o el Bosch fins als surrealistes del segle XX. Però si he d’apostar per un pintor que hagi captat els colors dels somnis ho faré per l’inclassificable Henri Rousseau i, particularment, per una de les seves obres, Gitana adormida, del 1897.
És molt probable que els colors dels nostres somnis s’assemblin als d’aquest oli. És un món policromat que està arrelat al subsol del blanc i negre. La composició senzilla i poderosa: la gitana adormida al costat d’un instrument musical, el lleó que la contempla, l’estepa desolada, el cel d’una nit de lluna plena. Potser la clau és en aquest últim element. Els colors de Gitana adormida no neixen de la llum del sol sinó de la de la lluna. A diferència dels colors de l’estat de vigília, que són solars, els dels somnis pertanyen a la lluna: espectrals, sinuosos, secrets. Un lleó vetlla els nostres pensaments.
