Els colors de l'instint
Tan sols quan estava ben avançat el Renaixement -sembla que a partir de Domenico Ghirlandaio- es va introduir la idea d’un model que posava directament per als pintors i escultors. Més aviat una model. Des d’aquell moment, el tema de l’artista i la model té una història pròpia dins de l’evolució de la pintura. Els artistes barrocs són molt més explícits que els renaixentistes. A la França de la Il·lustració madura la presentació del tema, que es converteix en habitual: els artistes retraten al seu estudi amb el protagonisme fonamental de la model. Al segle XIX els realistes tendeixen a autoretratar-se, fet que dóna lloc a la dialèctica entre l’artista i la model que tants fruits donarà a l’art modern, començant per L’estudi del pintor,de Gustav Courbet.
Les avantguardes retornen tant al tema que és molt difícil trobar un artista que no es deixi seduir per les seves possibilitats. Potser qui més el va explorar, tornant-hi un cop i un altre, va ser Picasso, sobretot a les seves sèries de gravats. Els surrealistes el van convertir en norma i, abans, els expressionistes hi van trobar una de les grans fonts d’inspiració. El motiu tradicional era sotmès a violentes variacions estilístiques.
És molt representatiu d’aquesta actitud l’ Autoretrat amb una model pintat per Ernst Ludwig Kirchner al voltant de la Primera Guerra Mundial. Kirchner va voler trencar les convencions i va presentar el seu taller allunyat de connotacions burgeses. La model, en segon pla, encara vestida, sembla tensa i fins i tot incòmoda. L’artista va nu sota l’espectacular bata taronja i blava, decidit, dominador de la situació. L’ambient està carregat d’una estranya sensualitat. Per a Kirchner, lector apassionat de Nietzsche, l’art ha d’estar dominat per l’instint. Com Gauguin, va predicar un retorn a la vida primitiva. Potser per això els seus colors són vius, en contrast amb la pal·lidesa de la vida burgesa que volia repudiar.
