Publicitat
Publicitat

Quan el descobriment és un retorn

L’atzar, o potser allò que els grecs anomenaven destí, és decisiu no només a les nostres vides personals sinó a la nostra herència cultural. Imaginem, per exemple, la imatge que tindríem dels nostres orígens intel·lectuals si no s’hagués destruït la biblioteca d’Alexandria amb els seus centenars de milers de llibres. Ara tindríem una idea completament diversa de les nostres fonts intel·lectuals. Imaginem també que la pintura antiga s’hagués conservat, en lloc de quedar massivament destruïda. Segurament no parlaríem de Renaixement perquè, en no haver mort la pintura, els artistes del segle XV no s’haurien pogut referir a un nou naixement.

El Renaixement es va fer sense que s’hagués produït el redescobriment de Pompeia, realitzat al segle XVIII. En certa manera, el Trecento i el Quattrocento van haver de reinventar la pintura. Si haguessin conegut de primera mà els mestres grecs i romans la seva tasca hauria estat una “continuació”, no una revolució. La fantàstica paradoxa és que la reinvenció de la pintura al Renaixement va tenir una prodigiosa continuïtat amb la del món antic.

L’últim cop que vaig ser a Pompeia -i al Museu Arqueològic de Nàpols, que conté tants tresors de la ciutat sepultada- em vaig adonar clarament que els Masaccio, Botticelli, Piero della Francesca... eren continuadors inconscients d’aquella pintura, la pompeiana, que desconeixien. Els seus colors eren, en gran mesura, els colors pompeians: aquells verds, aquells blaus, aquells inigualables vermells. Podem, en certa manera, contestar la pregunta del que haurien vist els mestres florentins si haguessin pogut veure la Vil·la dels Misteris de Pompeia. Haurien contemplat allò que ells mateixos tractaven de pintar. I de ben segur que Botticelli hauria enfollit davant de la ballarina nua que dansa enigmàticament a la Vil·la dels Misteris.

PUBLICITAT
PUBLICITAT