Publicitat
Publicitat

El doble viatge de l’ull

Troitsa [La Trinitat], d'Andrei Rubliov

SENS DUBTE EL MOMENT CULMINANT D’UNA VISITA A LA GALERIA TRETIAKOV DE MOSCOU ÉS LA CONTEMPLACIÓ DE ‘LA TRINITAT’ D’ANDREI RUBLIOV. No sabem gaire coses del pintor d’icones del començament del segle XV Andrei Rubliov, però el que sabem ha arribat amb contundència a la sensibilitat contemporània gràcies a l’extraordinària pel·lícula que li va dedicar Andrei Tarkovski. Encara que en no sabéssim res, la impressió seria, segurament, la mateixa perquè La Trinitat de Rubliov té un poder únic sobre l’espectador: el fa més bo, o, almenys, li dóna un instant de conciliació. Em refereixo, esclar, a l’espectador que és capaç de mirar -i no únicament consumir- una obra d’art. Aquest espectador còmplice es deixarà portar pel moviment circular de la pintura i potser també es deixarà engolir pel vòrtex espiritual que proposa. L’ull viatja cap a l’interior.

Paradoxalment, a l’altre extrem d’Europa, a Florència, i en els mateixos anys, Masaccio també pinta una trinitat a Santa Maria Novella. És, com la de Rubliov, una obra mestra, però la direcció elegida és la contrària. Masaccio, recorrent magistralment a la tècnica de la perspectiva, crea una finestra al món, un espai teatral on es representa el drama humà. Les figures són naturalistes, extretes de la vida quotidiana. El misteri espiritual queda incorporat a la trajectòria de la vida. L’ull viatja a l’exterior.

Masaccio representa la forma de mirar que s’imposarà en la pintura europea fins que l’abstraccionisme modern torni a reclamar el viatge cap a l’interior. Andrei Rubliov comporta una forma de mirar que la teatralitat occidental gairebé havia abolit. No obstant això, no veig com antagòniques les dues mirades. El viatge de l’ull ha de ser doble, ja que acció i contemplació són les dues cares d’una mateixa experiència vital.

PUBLICITAT
PUBLICITAT