19/07/2015

La fi de la festa de l’amor

2 min
La fi de la festa de l’amor

EL 1717, QUAN ES VA PRESENTAR A L’ACADÈMIA, la pintura de Jean-Antoine Watteau Peregrinació a l’illa de Citera es va considerar una obra mestra que recollia l’atmosfera de l’època. De sobte, el seu autor es va convertir en un pintor consagrat que tots els aristòcrates es disputaven. Va ser la gran referència de l’anomenat estil rococó. Però el segle XVIII va comportar massa canvis per permetre una estabilitat estètica. Després de la Revolució, Watteau va ser considerat una relíquia de l’Ancien Régime, i fins i tot sembla que els estudiants de belles arts s’entretenien llançant trossos de pa a les seves obres.

El primer cop que vaig anar al Louvre també vaig odiar les pintures de Watteau, i, en particular, la Peregrinació a l’illa de Citera, que m’havien fet estudiar a història de l’art. Les abundants pintures de la sala rococó del museu em van semblar decadents i menyspreables, començant per les obres de Watteau. En aquella visita vaig ratificar que la sobrecarregada teatralitat del rococó era als antípodes de la meva idea d’art. Cada vegada que anava al Louvre evitava, doncs, aquelles sales. Fins que recentment vaig donar a l’obra de Watteau una nova oportunitat, potser perquè les multituds turístiques, concentrades davant de la Gioconda, la Venus de Milo i altres hit parade de les guies, em van empènyer cap a la seva solitud.

Vaig confirmar que no suportava el rococó, però vaig descobrir el valor de la pintura de Watteau. La disposició de les figures aconseguia un delicat aire de nostàlgia, ja que el pintor no havia elegit la il·lusionada anada a l’illa de l’amor sinó la tornada dels enamorats, quan s’insinuava ja la fi de la festa amorosa. Allunyant-se de l’estàtua de la Venus els amants tornaven a la boira. I, precisament, aquesta boira em va cridar l’atenció: Wateau s’avançava amb audàcia a Turner i als impressionistes en el tractament de la llum. Després de tot l’odiada obra mestra tenia un sentit.

stats