25/09/2016

Entre la foscor i la llum

2 min
Dante Gabriel Rossetti, 1882.  Birmingham Museum and Art Gallery, Anglaterra

Al llarg de la seva història, en moltes ocasions, la pintura ha sentit la necessitat de retornar a èpoques anteriors, considerades més pures, per poder fer un reafirmament del seu present. És el sentit dels successius retour a l’ordre que es produeixen a començaments del segle XX en plena eclosió de les avantguardes. Un dels moviments nostàlgics més radicals que s’han donat és el de la Germandat dels Prerafaelites, la qual, a finals del segle XIX, exigia un retorn a la mentalitat artística del Trecento i del Quattrocento, com si després de Rafael la pintura s’hagués tornat impura amb la seva excessiva teatralització i amb la seva pèrdua de la innocència original.

Els prerafaelites donaven un sentit sagrat al seu art, i posaven la tradició grecoromana al costat de la cristiana. També reivindicaven la figura de l’artesà antic, cosa que els feia extremadament minuciosos amb el tractament tècnic i formal dels seus quadres. L’exemple més representatiu és el de Dante Gabriel Rossetti, un dels capdavanters de la Germanandat, propens a fer moltes versions del mateix tema. De Prosèrpina en va fer vuit, l’última, magnífica, l’any de la seva mort. Rossetti se sentia particularment implicat en la llegenda de la bella filla de Ceres, raptada per Plutó i que havia de viure una part de l’any a l’Hades i l’altra a la superfície, amb la seva mare.

Rossetti considerava que la seva amant Jane estava en la mateixa situació que Prosèrpina amb Plutó quan havia de conviure amb el seu marit, el també artista William Morris. Més enllà de la curiosa mitologització de la seva vida personal, Dante Gabriel Rossetti va portar fins a la seva culminació els ideals prerafaelites. La seva Prosèrpina, més exuberant que les dones renaixentistes, ens transporta a les belleses femenines de Botticcelli o Ghirlandaio. Una escletxa de llum trenca la foscor i il·lumina la cabellera pèl-roja de la protagonista.

stats