El gran joc de la perspectiva
Paolo Uccello va parlar de la “dolça perspectiva” per referir-se a la principal tècnica de construcció de l’espai que embriagava els pintors renaixentistes italians. Ja al mateix Renaixement es va discutir si es tractava d’una tècnica nova o d’una tècnica que s’havia perdut després de ser present a l’Antiguitat. Giorgio Vasari va escriure que l’arquitecte Brunelleschi va ser el primer a utilitzar la perspectiva en dos panells que havien desaparegut. Fora d’aquest episodi es va atribuir al gran Masaccio la invenció i difusió d’una tècnica que no només faria furor sinó que es convertiria en el segell fonamental de la pintura del futur.
El segle XV es va omplir d’artistes apassionats per la perspectiva. Però ningú va arribar tan lluny com Andrea del Castagno quan va pintar un fresc per a un altar de la basílica de la Santissima Annunziata de Florència. Castagno va ajuntar les tradicions iconogràfiques de la Trinitat i de sant Jeroni per captar un espai d’audàcia sense precedents. El punt de fuga des del qual s’assegurava la suggestió de profunditat estava situat a l’alçada de l’aura de sant Jeroni. Sobre el sant i les dues dones que l’acompanyen -d’identificació controvertida- fa la seva aparició la Trinitat. Destaca, per damunt de tot, el violentíssim escorç en què es presenta la figura de Crist, immers en una mena de vol ingràvid. Pocs anys després de Castagno, un altre Andrea, Mantegna, representarà, amb no menys violència, l’escorç oposat: Crist no des del cap sinó des dels peus. Allò que a Castagno és lleugeresa a Mantegna és pesantor.
Després del segle XVI es va esvair el rastre de La Trinitat amb sant Jeroni, cobert el fresc de Castagno pel fresc d’un pintor posterior. L’obra es va recuperar a finals del segle XIX, amb un gran impacte sobre els artistes europeus. Es va considerar una de les principals joies de la perspectiva. Salvador Dalí, per exemple, en va quedar encisat i no va dissimular el deute en el seu Crist de Portlligat.
