Els moderns somiem en els antics

Goethe sempre va tenir una gran nostàlgia dels seus viatges a Itàlia. Deia que havien influït, més que tots els llibres, en el rumb de la seva trajectòria artística. També tenia nostàlgia de moltes de les figures que va conèixer a Roma. Però tenia un record especial de la pintora Angelika Kauffmann, una de les artistes més importants del segle XVIII. Kauffmann, a més de pintora, era una dona extremadament culta i amfitriona de molts viatgers europeus. Per a Goethe eren inoblidables les excursions artístiques que havien fet plegats. Per això va quedar impressionat per la mort d’Angelika, el 1807, i encara més per l’increïble funeral que Roma li va oferir, una escenificació majestuosa dirigida pel gran escultor Antonio Canova, en la qual es figurava una antiga cerimònia romana.

Perquè, en efecte, el que unia Canova amb Kauffmann, i aquesta amb Goethe, era l’apologia de l’antiguitat. En aquesta perspectiva el mestre de tots ells havia sigut Johan Joachim Winckelmann, historiador i gran teòric del neoclassicisme. Per a Angelika Kauffmann, Winckelmann era la referència indiscutible. Per això la seva pintura va evolucionar cap a la reinterpretació del món antic: les ruïnes romanes, entre les quals convivia quotidianament, es van convertir en paisatges onírics, idealitzats, suspesos en un aire de grandesa ingràvida. El món modern somiava en el món antic.

Winckelmann va morir tràgicament, assassinat, el 1768. Quatre anys abans Kauffmann li va fer un retrat, elogiat per tots com el millor fet al mestre, on recollia els seus propis ideals. És un retrat respectuós i melancòlic, on el protagonista sembla que es dirigeixi a un més enllà que no té cabuda a la realitat. Al cap i a la fi Winckelmann creia que la decadència d’Europa havia començat feia 2.000 anys.

PUBLICITAT
PUBLICITAT