El protagonisme dels condemnats
A la capella de San Brizio de la catedral d’Orvieto hi ha una monumental representació del Judici Final que va iniciar Fra Angelico el 1457 i que va completar Luca Signorelli a finals del segle XV. Signorelli, un dels principals pintors de la plenitud del Renaixement -però poc reconegut encara en relació amb altres artistes- va pintar escenes dedicades a l’infern, al paradís i a la vida futura dels benaventurats. Nascut i mort a Cortona, Signorelli està impregnat dels millors estils de la Toscana i de l’Úmbria: Andrea Verrocchio, Antonio del Pollaiuolo i, sobretot, Piero della Francesca. A penes interessat en el paisatge, Signorelli és un apassionat del cos humà i les seves anatomies són enèrgiques i dinàmiques, dotades d’un subtil moviment. És un gran mestre del nu col·lectiu, precedent directe de Miquel Àngel.
No obstant això, el que sobta dels seus frescos a Orvieto és la comparació entre l’infern i el paradís. A mi em sembla infinitament superior d’execució el que es refereix als condemnats. Es confirma, així, una tendència general de la pintura de les diverses èpoques. Els artistes es mouen amb comoditat quan han d’endinsar-se a l’infern. La imaginació pictòrica se sent a gust, entre la tenebra i la sensibilitat, en el vertigen dels cossos maleïts. I, ben al contrari, experimenta un gran desconcert quan ha de representar els benaventurats. Difícilment la pintura pot superar la paradoxa que implica la traducció plàstica dels esperits.
El fresc d’Orvieto dedicat als condemnats és prodigiós. L’aglomeració de cossos, que ocupa gairebé tot l’espai, no impedeix una minuciosa descripció de cada individu. Fins i tot Signorelli sembla penetrar més enllà de la pell, a l’interior de les anatomies. Unes dècades després Miquel Àngel, al Judici Final, s’inspira en la batalla de cossos de Luca Signorelli. Amb el mateix resultat: els condemnats aconsegueixen el protagonisme.
